Girona i jo

Però la religiositat que lligava potser més aquella gent era la que es manifestava en els capvespres solitaris, quan sortia Nostramo per anar a dur el combregar a qualsevol malalt. Jo no sé per què a mi m’ha semblat sempre que només sortia en fer-se fosc, i en dies de pluja o amb la tramuntana que, per aquells carrers, solia sentir-se braolar quasi sempre.

Ja quan del campanar de la Catedral queia la primera campanada, solia produir-se una estranya inquietud. Tothom les comptava, per si eren set o nou: home o dona. En aparèixer el sacerdot amb el Santíssim damunt les escales de la Mare de Déu de la Pera i oir greus i pausats, els primers psalms, i la campaneta de l’escolà que li era capdavantera, portant un fanaló de llum esmorteïda, tintillejava amb el seu so tan dolorit, començaven a mig obrir-se els batents dels balcons i finestres del seu camí i sortien, borroses per la vespra i el vent, les siluetes dels veïns agenollant-se al pas del Santíssim, i deixant, al marxapeu, el llum d’oli o el quinqué de petroli, una mica apesarats per aquell agonitzant desconegut, i murmurant, devotament, un «Déu li sigui una bona ajuda».

Don Ramon de Berenguer, un dels aristòcrates gironins més populars i simpàtics, era propietari de la central elèctrica que, des de la presa de Bescanó i el petit salt d’aigua del rec Monar, a la plaça del Molí, proporcionava l’enllumenat de la ciutat: unes bombetes de filament de carbó que a penes si aclarien més enllà d’un metre al seu entorn, i que en moltes cases particulars alternava amb la fumosa flameta dels quinqués de petroli. A la seva empresa –sigui dit de pas-, jo hi havia anat a raure, per treballar-hi; vaig viure-hi totes les seves alternatives, i hi vaig perdurar més de cinquanta anys de la meva vida. En un dels seus freqüents viatges a l’estranger, va portar un d’aquells primers artefactes, que corrien sols per la carretera, com per art d’encantament. Era un Dion-Bouton d’un cilindre, pintat de vermelló, amb dos seients, alts i majestuosos, entapissats de cuir, que contrastaven d’una manera extraordinària amb les quatre rodes, gairebé de carro, del vehicle. El tenia guardat, com una joia, als baixos de la central de la plaça, perquè el barri del Mercadal era més propici al seu maneig que les cavallerisses de la casa pairal del carrer dels Ciutadans. Els dies que Don Ramon passava a Girona, que eren ben pocs durant l’any, el feia servir alguna vegada amb el candorós projecte d’arribar a visitar la central de Bescanó. La preparació, la neteja, l’arranjament del cotxe, era ja un espectacle; per fer honor a la majestuositat dels dos seients, també nosaltres ens posàvem majestuosos: una bata blanca amb un collet blau, una gorra de plat, i, ell, unes ulleres rodones i enormes que li cobrien quasi tot el rostre, i que, juntament amb el bigoti, negre i poblat, li donaven l’aspecte d’un cap de mosca monstruosa. La sortida, per la porta del magatzem, era impressionant: envoltat per la fumarella de l’oli cremat, llançant acompassades detonacions aterridores, avançava el petit monstre a poc a poc, portant-nos, rígids i conscients, amb ell. A la plaça, el xocolater, el flequer, el ganivetaire, cada un amb el seu davantal de treball, sortien a la porta de les botigues, per veure’ns, i les dones s’apressaven a tancar els finestrons perquè les impressionants detonacions del vehicle no trenquessin cap vidre. Enfilàvem carrer amunt, girant amb molta precaució per travessar pel carrer Nou; des d’allí, la nostra marxa cap als afores era ja camí recte: la part més difícil –la sortida de la central, la mitja volta de la pujada del Pont de Pedra- ja l’havíem superada. Calia, però, arribar a Bescanó, i això era més difícil. El vehicle no tenia pressa, avançava a poc a poc, amb molta prudència, i amb les detonacions més fortes: la gent que circulava es parava per por de prendre mal; els que no circulaven, sortien esverats per veure què succeïa. El mal era que, gairebé en arribar a la Rodona, o com a molt a Salt, el monstre s’entossudia, acabava esbufegant, com si el fum del petroli l’hagués asfixiat, s’aturava sense miraments onsevulla, i no hi havia manera humana de fer-lo posar en raó. S’havia de recórrer a la manera animal. Per aquelles barriades d’hortolans, sempre hi havia una ànima caritativa que tenia, a l’estable, alguna euga desenfeinada o algun bou calmós i treballador, i que, mitjançant algunes bones paraules i un parell de pessetes, estava disposat a junyir-los davant l’artefacte i a acompanyar-nos per retornar a casa. El retorn ja no era triomfal ni molt menys: espectacular, sí. El Dion-Bouton, arrossegat per aquella euga una mica esquerpa, perdia tota la dignitat. (…) Els únics que conservàvem una mica l’estampa érem nosaltres dos, rígids en els seients, com a la sortida, i confiats que ja arribaríem a lloc, un dia o altre.