Instruments òptics

A l’ombra de l’eucaliptus, les paraules
se’ns tornen blaves, com si un zèfir molt suau
les desprengués d’un quadre de Botticelli.
Primavera és quan la terra ha fet la volta
al sol, quan el calendari ha fet la volta
al cor, quan l’espectre dels colors ha fet
el gir complet de la ruleta i caiem
novament en la casella de la llum.

¿Quant de temps els queda, als llibres, tal com
ara els coneixem? L’olor de les fulles
relligades en l’ordre necessari
per a l’emoció, el pes inequívoc
de la matèria sostinguda entre
les mans, l’elasticitat de la llum
—a voltes còncava, a voltes convexa—
en passar cada pàgina. Imagino
la perplexitat de tots aquells éssers
que van néixer amb l’ànima de paper
—posem els corcs, les aranyes, els àcars,
els insomnes que xuclen la sang blanca
de la cel·lulosa— quan no existeixin
llibres a les lleixes. Penso també,
és clar, en els avantatges derivats
del canvi: les cases s’eixamplaran,
s’estendrà l’espai, apareixeran
parets allà on ja no les sospitàvem.
D’aquesta manera tindrem més metres
cúbics per omplir-los de solitud.