Jardí d’ambre

Retrat de 1918

Escric només per a l’ombra.
Per a un miratge frágil
que amb feresa solemne desafía
la successió implacable de les hores.
Escric només per a mi. Per afermar-me
en el descens al pou fosc de la vida
seguint l’empremta de l’heura, que s’enfila
des de l’arrel profunda i solitària
i brilla, somrient, als murs de pedra
malgrat la claredat gebrada de la lluna.

Mirant des del silenci vaig aprendre de tu
el miracle dels geranis riallers,
l’oculta seducció de les falgueres,
dolça i tenaç, de roses que plantaves
en l’ampit escàs de la nostra finestra.

Jo t’ho celebrava des de dintre,
no pas dintre de casa, sinó de més endins.
Les plantes vivien per les teves mans
que transmetien l’instint de sobreviure
i créixer en la bellesa, ni que fos
per a un escenari tan modest
com el fràgil i petit balcó de casa.

T’agraeixo que m’hagis ensenyat
allò que no s’aprèn als llibres ni a l’escola.
Ara tinc un jardí que no sé habitar,
i per això em sé mala deixebla.
Però, en canvi, crec en aquell instint
tenaç de sobreviure i de transmetre
que em penetrà ben bé des dels orígens.
Viuràs sempre al jardí, en nosaltres quatre,
I jo, potser, en gris paper de versos.