Jocs de l’oca

En l’aire hi ha muntanyes i altiplans
amb les seves baldanes, sots, avencs,
vessants.
Els núvols les remunten i cenyeixen. No
pugen dalt dels pics i, per això, mai no
veiem els cims dels gasos, ens pensem
que no tenen escaires.
Quelcom semblant és el que passa
amb l’ànima. Molt poca gent
veu bé la seva geografia;
desconeixen les bretxes i les grutes.
S’arrisquen a volar per l’ànima
d’algú com si fos una planura
esfèrica. De res serveix advertir que
la cosa es complexa a qui l’ha volgut
simple.
Tot i que és simple, verament:
el cel té esquena i només vol
que algú vulgui gratar-li quan
li fan pessigolles els àngels amb
les ales.
Per poder fer-ho cal aprendre
a veure’ls, i per tal de veure’ls cal
aprendre a estimar. Per estimar no cal
aprendre a aprendre i és, de fet,
molt millor no saber res.