L’irradiador del port i les gavines

L’irradiador del port i les gavines és el segon poemari de Joan Salvat-Papasseit, publicat el 1921. Recull un total de vint-i-cinc poemes escrits entre els anys 1919 i 1921, on combina algunes propostes poètiques nascudes arran de l’esclat de l’avantguarda europea amb altres elements més propis de la tradició.

Justament, l’ús que feu d’aquells elements formals manllevats de la tradició avantguardista, al costat del tracte que donà al tema amorós, d’un erotisme translúcid, li valgueren força crítiques, sobretot durant el moment immediatament posterior a la publicació del llibre. Tot el conjunt evidencia tant la base eclèctica de l’avantguardisme futurista salvatià, com el conflicte entre modernitat i tradició que determinà la cultura catalana, i que es reflecteix abastament en l’obra de Salvat.

Alguns dels poemes del llibre contenen les claus definitòries de la poesia amorosa salvatiana, que serà àmpliament desenvolupada més tard a El poema de la rosa als llavis (1923). Totes les relacions entre el jo que domina els poemes i el món que l’envolta es troben regides simbòlicament per la passió amorosa, que hi és concebuda com la força creativa per excel·lència.

És en aquesta obra on es troben aquells que esdevindran els principals protagonistes de la seva poesia eròtica: la dona —que caracteritza amb valors com la virginitat o la maternitat, i a qui tot sovint al·ludeix fent referència a alguna part del seu cos— i el jo masculí, que és la figura més directament manllevada de la tradició romàntica, i a la qual dona veu a partir de personatges que recupera de la tradició popular, com el corsari, el cavaller o el mariner.

L’amor, doncs, hi és entès com una solució positiva i necessària davant de la desolació que neix quan es compara la realitat amb la fantasia. Així, hom troba al llarg de tot el llibre el contrast entre vida quotidiana i ideal d’aventura, entre el món real i el desig o entre mort i vida en poemes com «Tot l’enyor de demà» o «Res no és mesquí», per exemple. Aquest magma d’oposicions, l’autor el supera tant enaltint els valors de l’individualisme i de la lluita a ultrança. «Canto la lluita», com arrecerant-se en el món de la poesia com a àmbit de la imaginació i de l’artifici.

Aquesta mateixa idea es deixa veure en l’ús que fa de determinades tècniques formals, que reflecteixen la voluntat d’experimentació i de renovació, i l’esforç d’incorporar-se a la modernitat poètica. El poemari replega alguns dels procediments compositius més tòpics de l’avantguardisme francès i italià, però també el teixit simbòlic de la tradició romàntica i l’herència del vitalisme modernista. En alguns poemes empra la caracterització tipogràfica —els espais en blanc, els canvis de lletra, la fractura de versos— o el cal·ligrama, que de vegades combina amb signes icònics o recursos propers al futurisme, com per exemple a «Marxa nupcial». En altres, prescindeix de la rima, tot i que continua emprant les rimes internes o els jocs fònics. No obstant això, tampoc no abandona l’estrofisme i els cànons mètrics més tradicionals, com el sonet, el vers hexasíl·lab, decasíl·lab i alexandrí.