La cabra que hi havia

Som perfectament conscients,
de cor, de l’existència
de la pell i del verí quan se li clava,
del buirac del propi cos,
del plaer d’entre les cames
i del cervell mirant muntanyes.

Som del tot de vida quan ens morim.
Som del tot figura quan som abstractes.
Som del tot reals quan no ens veiem.
Som. Som l’adagi de les pedres.
Som les mans a cop de sílex.

Som perfectament conscients,
de tot, de l’amplitud
de les onades i de la força de la mar,
del ventet de tramuntana,
de la foscor de dins la cova
i del sol que hi fot a fora.

Som del tot antics quan no hi ha rastre.
Som la boca i la cançó que ja no es veu.
Som. Som el pont de ser pastors.
Som el vers que queda a l’aire…