La cançó de la metamorfosi

He sortit d’un vell calaix
ple de draps, petites tovalloles que la mare
feia servir per eixugar-se les cuixes de marbre tendre, remullat amb sang i limfa.

Quin gran bé
l’origen humil,
comú,
impersonal, rudimentari!
Aquell qui digui
que és fill de reis o Déu
no ha entès la noblesa
de la matèria primera, la fosca majestat de l’aiguaneix,
la delicadesa de la coïssor, l’amor reprimit d’una taca,
l’esclat espiritual d’unes boles de naftalina.

Tanco els ulls,
revisc a l’empara del record,
l’escrivà immutable que ens anota
al full de la vida
el zero absolut de l’ànima.