La ciutat cansada

Quan vaig néixer
van trobar-me
una maleteta de fusta
dintre la boca.

⎯Finestra enllà de l’hospital els ulls cansats de la mare resseguien la perfecta indiferència del celatge devorat per les gavines.⎯

Una dona com jo
sola en una cambra d’hotel
com en una intempèrie.
⎯Si les paraules no fossin mentida jo
no diria sinó paraules.⎯

Voldria covar clausures
excel·lir en els rictus íntims
rotunds perfectament silents:
com un badall de monja.

Han passat molts d’anys
no he tancat mai els ulls ni cap finestra
espero un anyell o una carta,
espero la flor nocturna de la ràbia,
espero la flauta dolçament imbècil de l’amor.

Ens vam posar a fer temps: vàrem pastar-lo. El vam fer de la pena dels nens tots
mudats el diumenge de rams, vam descordar-hi un vent molt fluix i el vam atiar
curosament amb les mans. Va ser l’inici d’un seguit de setmanes de feina:
treballàvem esforçadament per no dir-nos res, un escuradents desmenjat penjant del
precipici de la boca i tot l’avern dels mots que ens queia per terra. I de tant tocar-nos el buit, de tant fer-nos-el costella, ens vam escalfar com un vidre i ens vam dar
la forma d’una llengua de foc: de la mida justa de l’esglai. La por se’ns va estendre
pels camins de les venes, i les llenques de terra van sospirar per l’enèsim guaret i els
fills morts en l’enèsima ràtzia. Vam omplir un perol de nosaltres i l’aigua era fosca i
espessa: et recordo remenant-la esforçadament amb un culler de fusta. Entre el riure i
la resina i la resina i el resignar no és tan llarga la distància, em vas dir: i ja tenies la boca plena només de la pena del tu, i ho vas dir just abans que se’ns llagués la mirada.
L’alè dels boscos de nit se’ns va posar al clatell, i vam donar el pit a la fosca. La
distància entre els camins s’espesseïa de ganes de fugir encara una distància més
lluny, i ja no ens hi vèiem: totes les distàncies corrent amb xisclets de boira baixa i
ocells sense rumb, i tu i jo incapaços de fer-nos d’ordre i de fer-nos esbart i de fugir-nos també. Vam coure ferides a foc molt lent, i les vàrem llescar amb una ganiveta
generosa, com qui talla un pa de xeixa: i ens les vam estendre pel tronc i les mans.
Pel sexe també, però diferent: però mineral. La saba íntima del mot solitud va dreçar
una alzina altiva, i vam seure a la falda de l’ombra que feia, que ens convidava a
esperar. Un falciot amb el ventre ple d’ous secrets va venir a escalfar-se als nostres
dits fets de branques, però ens va entendre la mirada carregada de vespre i això el va
fer pondre: llavors vam covar durant mesos tres dubtes i un desig, com un mal atzar
de les cartes. De les closques trencant-se no en vam poder parlar, que ja no hi érem,
que no hi vam ser més, a dintre el nosaltres. Però camí enllà, cadascú encimbellant-se en el seu jo, de cua d’ull vaig veure com ens seguia pels marges el primer
estremiment de les dàlies.

Tot va començar amb un parell de gotes distretes, amb aquell no que em vas dir de
la cuina estant i que jo vaig confondre amb el soroll de l’aixeta de la pica, que no
acabava de tancar del tot bé. Aquesta setmana tampoc, i l’aixeta que cada dia perdia
més, i el soroll de l’aigua sobre els plats bruts, que em va començar a semblar que
feria una mica, amb un clonc orgullós sobre la vaixella indefensa, i jo preocupada.
Perquè era càndida, jo, i vaig córrer a collar-la bé, potser si hi poses una goma nova
ho arreglaràs, no t’hi caldrà pensar més, i els meus dits, petits, una mica freds i una
mica insegurs, desenroscant la vàlvula, tractant les pecetes amb cura, netejant, treu
aquesta brutícia, les ungles minucioses gratant amb insistència, col·loca-hi la goma
nova, d’un blanc impecable, que la vella fa molts anys que és vella i ja va carregada
de grinyols. La cuina era neta, com sempre, i jo em vaig mirar l’obra feta, tranquil·la
mentre m’eixugava les mans amb un parrac: tot anirà bé, has fet les coses amb cura,
esforçadament. Però arribaven els vespres i tu, de lluny estant, em posaves un tub de
silenci a l’orella: té, escolta. Veus com no se sent res? Però jo la sentia, forta com mai, la
remor. De debò que no hi ha cap fressa?, feia jo, i tu ferm que no i amb una
engruna de ràbia, una engruna, només, que et lluïa fugaç als ulls com lluïa l’aigua
fent-se gota a la punta de l’aixeta. I jo compungida, compungida i una mica obtusa
del cap, que sempre m’ha costat d’entendre les coses perquè mai no passa la cosa
justa per a la paraula que em brosta: tot se’m fa paraula de seguida i llavors no veig
res que no siguin paraules i el paisatge em mareja, com si inflés globus i més globus
de paraules i l’heli em pugés al cap. I com que tu eres llest i, de lluny estant, amb un
gest sec de les mans em deies silenci, jo et creia i em deia que tot plegat érem jo i la
meva dèria, que el fèiem, el sorollet. Insolent. Mala dona. Mentidera, mentidera,
mentidera, tres cops mentidera que et fan taronja borda, em deia. I em ficava amb
ràbia el bastonet a les orelles: calla, cap meu, calla que ets dolent i les preguntes fan
soroll i el soroll fa nosa.

El sospir de pols sobre els cotxes abandonats,
que em miro sempre amb l’ai al cor no fos cas
que m’encomanessin la resignació de ser com
són, de ser com som. I saludar sempre, sempre,
els avions quan creuen el cel, des de terra, i
saludar sempre, sempre, la terra des de la finestra
dels avions: i que em faci, no sé per què, una
mena de mal com un forat menut a la butxaca. I
el darrer metro dels dilluns que arriba, una mica
més vell, més brut i més pobre i inexorablement
se’ns endú, i dintre els vagons semblem tots
bèsties de càrrega en un camp de farratge anglès,
cavalls d’ulls tristos que tot ho suporten, que ho
aguanten tot. I, repetir-se, entre dents, ben
mastegada, la cançó: som carreteres que no van
enlloc.

I tu venies cap a mi amb una mirada peninsular
i els llagrimals molt nobles,
amb una testa clàssica
i l’orgull dels titans a les venes,

amb les guerres púniques encara palpitants,
amb l’atzagaiada de mil batalles perdudes a les espatlles,
bon cop de salze enfilant la carena,
i amb la mà dreta i la mà esquerra enamorades, respectivament,
de les llegendes homèriques i dels trens
que em creuen continents per l’esquena,

amb una butxaca plena de misteris d’estany i promeses de nits de silici,
amb un pou fred de calç amb tota la droga
que ens ha lligat tant de temps al port d’aquesta ciutat grega,
amb les pomes fermentades al foc lent de l’amor,
amb l’amor escaldat al foc brusc de la set,
amb els ullets astuts de les sargantanes,
amb la son profunda de les províncies d’espanya,
amb set cartes de nan oníric a la màniga
i un enginy multicolor per fabular-me les planetes.

per a mi, només per a mi venies,
i rere teu el vespre s’estenia pels països com una ombra estranya.

Que no sàpigues passar la pàgina dels dies antics, dona,
que la pols dels dies antics se’t quedi aferrada sota les ungles,
en forma de llunes blanques,
dona en runes,
no sé si ho deus al Proust que mai no has llegit,
a l’angúnia dels llibres, al vers que t’encalça,
a la verdor de la fruita o a la pluja incessant que t’habita.

Que se’t facin pans de terra dels records, dona,
i que els versos et creixin com plantes grasses,
com rates imprevistes en la foscor de la cuina,
com tempestes de sorra a l’ull del poema
o com l’atac nocturn de les síl·labes que et remou dins del llit,
dona estàtua,
dona sola,
vers en flames,
sargantana,
solell dona
i dona obaga,
no sé si ho deus al Freud que mai no has entès,
a la fredor del marbre, a la tristesa dels llapis
o a l’eco dels teus ventricles.

I la sístole et parla de culpes,
i la diàstole et diu que genètiques,
i les vàlvules del cor,
sempre,
sempre,
sospiren molt orfes.