La ciutat i el tròpic

Si em quedés encara una ombra d’estimació de mi mateix, si em respectés ni que fos una mica, provaria de defensar-me. Em diria primer a mi i repetiria després als altres que no he tingut sort. Fins i tot podria carregar les tintes i afegir, en defensa pròpia, que he estat un home perseguit per una malastrugança tenaç i aferrissada. Aparentment, no em faltarien arguments. És cosa de fracassats tenir molts arguments. Sobretot, com a bon mediterrani, em sento disposat a admetre, vivent i totpoderós, l’imperi de la fatalitat. Però he de reconèixer que la meitat de les meves dissorts me les he ben buscades. I sobretot la darrera, la que visc i pateixo encara. Una cosa he après, almenys, i és mirar sense por, fixament, els ulls de la veritat. I la veritat és aquesta: que quan un europeu accepta a Mèxic de posar a la seva porta un gran rètol que diu: Ejerce sin título, cosa que li permet fer de metge sense ser-ho, que quan un europeu es resigna a viure encauat en una ciutat tropical, sense projectes ni amics, amb l’únic tracte dels indis miserables, també podria posar a la seva porta un rètol que digués: Es viu sense títol, o es viu per equivocació, per mandra, per covardia, es viu perquè sí… […] Davant del Tribunal he estat acusat d’abandó de les meves funcions, de desobediència greu, d’abús d’autoritat, d’embriaguesa. Les declaracions dels meu companys, totes adverses, algunes acarnissades, semblaven preparar-me el camí als presidis de les illes Maries. Però, a darrera hora, el nostre cap s’ha alçat per parlar breument a favor meu. Ha sol•licitat, a canvi de la meva llibertat, que se’m prohibís especialment l’ingrés a la Facultat i que fos abandonat a la meva sort. I aquí m’estic, a la ciutat de Tuxpan, a la seva riba esquerra, amb els negres, els mulats, amb la púrria dels indis, amb els borratxons, els pispes i els ganduls. A la porta del meu tuguri un gran rètol que diu: Ejerce sin título… Aquí va a raure la clientela que els curanderos rebutgen o s’espolsen… Quan el dia cau, me’n vaig a la vora del riu per recollir-hi la mica d’oreig que hi bufa. M’agrada veure les petites illes que emergeixen del riu amb les hirsutes cabelleres dels joncs, d’on, de sobte, s’alcen els sonors volts de les aus aquàtiques que es dirigeixen al mar proper. De l’altra banda del riu, de les casernes de fusta, m’arriba l’eco repetit d’uns trets de pistola. Són els oficials que maten el tedi fent punteria contra les ampolles del tequila que han traguejat durant el dia, Aspiro amb avidesa la fortor densa, feta d’humitat i de barcassa, de fruites podrides i de llot, de peix assecat al sol i de femta característica d’aquesta banda de la ciutat… Sóc un tauró amb l’ham a l’entranya… Ejerce sin título… Sempre, fins ara, després de cada aventura, ha succeït quelcom que, a darrera hora, m’ha deixat malmès però lliure, ensagnat però solitari… He engolit el darrer esquer?… Visc amb ella. Sovint canta, amb una pronunciació deplorable, la vella tonada, i el pont d’Avinyó pentina per un moment l’ample corrent del Nautla, després perd un a un els arcs i resta penjat, frèvol i vacil•lant pont tropical… Aquí ens estem ella i jo, sense esperar res, amb la inútil certitud que no som ben bé d’aquí, però convençuts que mai no fugirem, agafats de la mà, d’aquests aiguamolls pestilents i calitjosos… El bon repertori de licors, de culs d’ampolla, fa temps que és acabat. Ara, només el tequila que ella em serveix, dòcil, fins que caic. I després, fent tentines, vacil•lant, amb un braç que ella passa hàbilment per la meva espatlla, se m’enduu a la nostra barraca, on em deixa damunt l’estora de palma, fins a despertar, per a tornar-hi. I així visc, així vaig tirant, per equivocació, per mandra, per covardia, perquè sí…