Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Categoria: Novel·la
Editorial:
Primera edició: 2023
Ciutat on es publica: Barcelona
Dades generals Llibre
Argument
La dona més pintada és una novel·la que parteix de la història real de Matías Palau Ferré, un pintor cubista de Montblanc que va ser considerat com un dels possibles successors de Picasso i que va decidir cremar els seus propis quadres als anys setanta del segle XX. L’autor, Màrius Serra, es va interessar per aquest creador enigmàtic i va investigar la seva vida i obra, així com el motiu de la seva pulsió autodestructiva. El resultat és una ficció documentada que combina la intriga, l’humor i la reflexió sobre l’art i el seu valor.
La novel·la segueix les passes de Palau Ferré des de la seva infància a Montblanc fins a la seva mort a Reus, passant per París, on va conèixer Picasso i altres artistes de l’avantguarda. El seu estil pictòric es caracteritzava per les formes geomètriques, els colors vius i els retrats d’una dona d’ulls grossos i fascinadors, que es convertiria en la seva musa i en la protagonista de la majoria dels seus quadres. Aquesta dona és el gran misteri que envolta la figura de Palau Ferré i que Màrius Serra revela al final de la novel·la.
La trama es centra en el conflicte que va tenir Palau Ferré amb un promotor immobiliari que li va vendre una casa a Reus a canvi de les seves pintures. El contracte estipulava que el pintor havia de pagar 10.000 pessetes per metre quadrat de pintura a l’oli, però quan els seus quadres es van revalorar, Palau Ferré va voler rescindir el contracte i el promotor el va denunciar. El cas va arribar al Tribunal Suprem, on el pintor va perdre i va haver de pagar amb 42 metres quadrats de pintura, entre les quals hi havia la portada del seu llibre Picasso 2. Aquest fet va provocar una depressió i una rebel·lió en Palau Ferré, que va decidir cremar tot allò que pintava com a forma de protesta i de crítica al sistema artístic.
La novel·la és un homenatge a un artista oblidat i una reflexió sobre el sentit de l’art, la seva creació i la seva destrucció. Màrius Serra recrea amb habilitat i sensibilitat la vida i l’obra de Palau Ferré, alhora que planteja qüestions com ara què determina el valor d’una obra d’art, quina és la relació entre l’artista i la seva musa, què significa ser hereu d’un geni com Picasso o què implica renunciar a la pròpia obra.
A més, la novel·la també explora altres temes com ara la identitat catalana, la memòria històrica, el paper dels mitjans de comunicació, el poder del foc o la influència de Banksy. Amb un llenguatge ric i ple d’humor, Màrius Serra ens ofereix una obra original i sorprenent, que ens convida a descobrir un personatge fascinant i una història apassionant.
Fragment Text Literari
Fragment de La dona més pintada
Vaig entrar al taller amb curiositat i respecte. Era una habitació amplia i lluminosa, plena de llenços apilats contra les parets o penjats amb fils. Hi havia també un cavallet amb un quadre inacabat, una taula amb pots de pintura, pinzells i espatlles, i una estufa de llenya que feia de xemeneia. El pintor em va convidar a seure en una cadira de fusta i em va oferir un got d’aigua. Jo el vaig mirar amb admiració. Era un home alt i prim, amb els cabells blancs i els ulls blaus. Tenia una barba curta i ben arreglada, i vestia una bata de color verd fosc. Em va semblar que tenia uns seixanta anys, però després vaig saber que en tenia setanta-cinc.
-Què vols saber de mi? – em va preguntar amb veu suau.
-Tot – li vaig respondre amb sinceritat.
Ell va somriure i em va dir:
-No crec que tinguis temps per a tot. Per què no comencem pel principi?
-D’acord – vaig dir-li.
-Bé, jo vaig néixer a Montblanc l’any 1900. El meu pare era un comerciant de roba i la meva mare una mestressa de casa. Jo era el segon de quatre germans, tots homes. Des de petit em va agradar dibuixar i pintar. La meva mare em comprava llibretes i llapis de colors, i jo em passava hores fent dibuixos de tot el que veia: la casa, el carrer, els animals, les persones… La meva mare guardava els meus dibuixos i els ensenyava als seus amics i familiars. Tothom deia que tenia talent i que havia de ser pintor.
I tu què pensaves?
-Jo només sabia que m’agradava pintar. No tenia cap altra aspiració. Però el meu pare no estava d’acord. Ell volia que seguís el seu negoci i que em fes càrrec de la botiga quan ell es jubilés. Em va fer estudiar comerç i comptabilitat, però jo no hi entenia res. Els números se m’escapaven i les lletres se m’embullaven. Només volia pintar.
-I com vas fer per escapar-te del destí que et volien imposar?
-Vaig tenir sort. Quan tenia disset anys, vaig conèixer un pintor que vivia a Montblanc. Es deia Josep Maria Sert i era un dels millors muralistes del moment. Havia fet obres per a l’Ajuntament de Barcelona, el Palau de la Música, el Rockefeller Center de Nova York… Era un home ric i famós, però també molt senzill i amable. Em va veure pintant al carrer i es va interessar per la meva obra. Em va convidar al seu taller i em va ensenyar els seus quadres. –Em vaig quedar bocabadat. Eren uns murals enormes, plens de colors i detalls, que representaven escenes històriques o mitològiques. Em van impressionar sobretot els seus retrats de dones, que tenien uns ulls grossos i fascinadors, com els de la Gioconda.
-I què et va dir?
-Em va dir que tenia talent i que havia d’anar a París a formar-me com a pintor. Em va oferir la seva ajuda i em va presentar a uns amics seus que vivien allà. Em va convèncer perquè marxés amb ell i em va prometre que parlaria amb el meu pare perquè m’ho permetés.
-I el teu pare què va dir?
-Al principi es va negar en rodó. No volia que deixés els estudis ni el negoci familiar. Però Sert era un home molt persuasiu i influent. Li va explicar que jo tenia una oportunitat única de triomfar com a pintor i que ell es faria càrrec de mi. Li va dir que París era la capital de l’art i que allà hi havia els millors mestres i les millors escoles. Li va dir que jo podria aprendre dels grans genis com Picasso, Braque, Matisse… Li va dir que jo podria ser –Picasso 2.