Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Cròniques (1930-1936)
Categoria: Investigació i divulgació
Editorial:
Primera edició: 2003
Ciutat on es publica: Barcelona
Localitzacions al llibre:
Traduït: No
Dades generals Llibre
Argument
Irene Polo va iniciar la carrera periodística l’any 1930 i va exercir a Barcelona, de manera apassionada i sovint bel·ligerant, la seva professió fins a l’any 1936, en què va marxar cap a Amèrica amb la companyia teatral de Margarida Xirgu. Els articles publicats, durant aquests anys, a Imatges, La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’Instant i Última Hora ens han deixat un testimoni inestimable, irònic i brillant, de la societat i la política d’aquell moment: des d’articles sobre els usos de la moda—la introducció del pantaló femení, l’aparició de l’escot—fins a reportatges de denúncia social—la mendicitat a Barcelona, les pèssimes condicions de vida de treballadors i immigrants—o d’alerta política—com el reportatge en què es fa passar per seguidora de les Juventudes de Acción Nacional, o els articles dedicats a la censura, que ella mateixa va patir—. La rotunditat i la valentia d’aquests textos, que avui publiquem reunits per primer cop, ens ofereixen la sorpresa de veure la seva actualitat, i alhora ens dibuixen, amb tot l’abrandament i llibertat de les seves paraules, la figura d’una dona excepcional.
Fragment Text Literari
L'Instant. La ciutat fatal
Ahir, a les cinc de la tarda, vaig trobar al Cafè de La Rambla uns periodistes madrilenys: Alardo Prats, d’El Sol; Carreño, de La Voz i Pugés, d’Ahora, que eren a Barcelona de pas cap a Itàlia, on els ha convidat el Govern feixista. Estaven que no s’hi veien de cap ull. —Quina Barcelona! —clamaven—. És un tornar-se boig! Ahir, arribant de Madrid, vàrem anar a veure ballar sardanes, una cosa magnífica; aquest matí hem anat a la platja i després hem dinat a la mateixa Barceloneta. Hem menjat com uns lladres: quines llagostes i quin vi!… Però trobo que el més suculent de tot és això, això, ¿eh? I el xicot assenyalava cap a fora, al carrer, dringant i brillant com un riu de cascavells. Soroll i color adorables de La Rambla… —Aixó, aixó— seguia el noi extremeny i habitant de Castella —Aquests arbres, aquest moviment, aquesta variació, aquest olor de port, de pólvora i de roses… Que n’és de bonic, renoi! Des de la penombra del cafè, miràvem el sol que queia com una cascada damunt del carrer.
[…]
Nosaltres suàvem com uns polls. —¿Veus? — deia Alardo Prats, ventant-se l’americana— aquesta calor em dóna alegria. A Madrid la calor és un càstig: aquí, en canvi, és una temptació: la d’anar-te’n al mar. Carreño no havia estat mai a Catalunya, i ens ha confessat que la major part de la il·lusió que li feia aquest viatge a Itàlia era per veure Barcelona. Barcelona, a la resta d’Espanya, té un prestigi de ciutat fatal: és la ciutat que crida, que maquina, que lluita i que enamora. Se l’odia i se l’admira. Exactament igual que a una vampiressa. Ja ho veieu: ningú la resisteix. Tots els milers de forasters que he tractat i llegit han fet aquestes declaracions d’amor a Barcelona. ¿Per què? És una ciutat plena de defectes: tants i tant lletjos, que els que hi vivim, arriba un moment que no els hi volem perdonar. Però, ah!, quan hem estat uns dies a fora, sense veure-la!… Ens tirem als seus peus, i, entendrits, perduts, li riem tots els vicis com si fossin gràcies…