La febre d’or

La mar era plana com una planxa d’acer. El sol, ja molt decantat llepava l’aigua amb matisos d’estany, daurava el moll de la Capitania, s’escarxava en sa llanterna i en els balcons de la Barceloneta, que brillejaven entre un bosc de pals. Eren innombrables les barquetes que es creuaven en totes direccions, plenes de gent; les gavines que es llençaven com sagetes damunt la presa, batent les corbes ales sobre l’immens mirall, per a tornar a emprendre el vol tot seguit, dibuixant en l’espai lluminós noves paràboles. En Foix i sos companys van col·locar-se, fent tentines, dins la llanxa. Ja acomodats, començà aquesta a obrir-se pas per entre la negror de petites embarcacions que la voltaven, i s’allunyà seguida d’una doble estela argentada, que frisejava a moments, i altres cops s’estenia llisa i tranquil·la damunt la massa alenant de l’aigua.

La tarda era radiant, esplèndida. Un fort ruixat, al matí, havia escombrat aquell cel, que a hores d’ara continuava blau i ras com un setí, sols clapat de lluny en lluny per algun cúmulus, il·luminat de blancor encesa, volant per l’espai. Una marinada fresca ho eixorivia tot, apaivagava les ardors del sol, cargolava i descargolava les grans banderes de la tribuna, feia petar els far­balans dels tenderols, els gallardets de les entrades, les banderoles i flàmu­les que salpicaven de roig i groc els horitzons de la pista. Del cantó de mar, pel camí de can Tunis, cotxes i més cotxes, competint en luxe, anaven arribant en llarga i interminable filera, i s’escampaven per l’ample law o pelouse, que l’aigua del matí havia estovat i fet reverdir. Els troncs, no obs­tant, hi bracejaven orgullosos, fent dringar el metall dels rics arreus al com­pàs d’aquell trot curt que la tovor de l’herba deixava sense ressò. Els criats, de punta en blanc, erts dalt de la banqueta, cercaven amb cobdiciós esguard el clap més pròxim a la barrera, amatents a disputar-lo amb brusca i deci­dida empenta, fins a risc d’embotonar enmig d’aquell garbuix. Però, ja a lloc, el tronquista clavava el fuet a la bossa, estrenyia el fre, afluixava la brida dins l’enguantada mà, ja caiguda a la falda, i, mentre el lacai es despenjava a obrir la portella, aquell respirava fort dins de l’estreta lliurea i de l’encar­carat collet, que ni li deixava tombar el cap. Dames i noies, ricament vestides de colors clars, baixaven d’un salt, obrien les llampants ombrel·les, i de bracet amb els cavallers disfressats de sportsmen amb levites grises i barrets de copa d’igual color, la corretja de les ulleres encreuada al pit, la targeta d’en­trada penjant del trau, travessaven corrent la dallada pista per arribar al clos de lliure circulació i reunir-se amb el món elegant que ja hi formigue­java. De l’altra banda, del cantó de terra, cada cinc minuts, després d’un bram de locomotora, una gentada de mitjà estament s’empenyia sorollosa per l’ombra perfumada dels fruiterars a guanyar altres portes, a escalar a corre-cuita la tribuna del públic. I allà lluny, passat el braç oposat de la pista, una tercera classe de públic, més nombrós i modest encara, negrejava recolzat a la barrera, de cara al sol, mentre que, pel cantó de migdia, gran espessetat de cotxes de plaça, tartanes, carrets i òmnibus atrotinats, tot un viver de fuets daurats pel sol, tot un poble encastellat damunt les cobertes i imperials, tapava la vista del mar, on enfonsava sa cantelluda proa el Mont­juic.

Era l’estrena de l’Hipòdrom. Barcelona, la Barcelona rica, es modernit­zava: fos exòtica o no la festa, no volia privar-se d’aquella diversió aristo­cràtica que dóna to a les grans ciutats del dia. En el Círcol Eqüestre, en els diaris, en el pesage o lliure circulació, es parlava amb serietat del foment de la cria cavallina, quan ningú no sabia on teníem aquesta riquesa que volíem fomentar, ni menys encara creia ningú en la utilitat de criar cavalls-llagostes que llancen els joqueis per les orelles, com no sigui per a jugar-nos els diners i distreure amb quelcom de nou l’esperit, mortificat per les tristors de la vida. Amb més bon sentit, les dones que lluïen ja pel pesage i la tribuna pú­blica parlaven del temps, de modes, i de les belleses d’aquell panorama, enllet­git només per una nota trista: el cementiri del Sud-oest.

Un senyor de bon regent, barceloní fins al moll des ossos, contentíssim de la brillantor que prometia la festa, expressava a sa muller la nosa que li feia allí la nova necròpolis dient, tot compungit, que no entenia com l’empresa de l’Hipòdrom no havia improvisat un bosc que l’amagués a les mirades de l’espectador.

—Francament, això és de mal veure: ho tenim massa al davant; ens fa recordar la nostra fi, la de les persones estimades que hi hem enterrat…

I, per més que l’home desitjava distreure-se’n, a cada instant l’esguard li topava altra volta amb aquell carner enutjós que, dins sa tanca romboïdal i cantelluda com de faixa de cartó matxucat, amb ses creus i estàtues funerà­ries, ses llargues fileres de columbaris i sos panteons encimats de columnes truncades i primes, escalava aquell vessant del Montjuic tinyós i pelat de les pedreres, allí, davant per davant de la tribuna. Era per a ell com una obses­sió que li crispava els nervis i ofegava son esperit dins d’un mar de tristesa i d’angúnia. El mateix turó, aquell Montjuïc tan verdós i alegre del cantó de llevant, no era allí sinó un embaràs lleig que amagava la vista de la ciutat amb sa massa pedregosa i erma i son perfil de nau monstruosa encallada al peu del mar, la popa enclotada entre l’arbreda, i el fort encastellat al cimal de la desnivellada proa, amb sos murs escalonats, ses troneres, sa bandera, i son semàfor perfilant-se en la cortina violada del cel. Nerviós com estava el bon senyor, l’ensorrament d’aquella popa li augmentava el neguit. Ell hauria volgut poder, de cop, alçapremar la muntanya i arruar-la mar endins, on no hagués destorbat la vista, i li hagués, sobretot, amagat aquell cementiri impertinent. I l’home tornava a plànyer-se de l’elecció del lloc:

—Francament, no entenc com l’empresa no ha pensat…

Però la senyora a qui es dirigia no l’escoltava. Dreta com moltes, el coll més estirat que el d’un ànec, mig abraçada a una columna, anava assaben­tant-se dels cotxes que arribaven a la pelouse, no perdia el més petit movi­ment de les senyores que en baixaven, i amb l’esguard les seguia pel tros de clos des d’allí visible, fixant-se en els més petits detalls dels vestits i en la manera de portar-los. Coneixia tothom, anomenava tothom. Expansiva i senzillota, s’havia guanyat ja la voluntat de la veïna de l’altra banda de columna, una jove estrangera, domiciliada ja de temps a Barcelona a judicar per ses coneixences, també llargues. L’aparició del primer mailcoach vist a Barcelona, que entrà a la pelouse a so de trompeta, coronat de jovent de la crème, senyoretes amb gran capells, ombrel·les virolades, cossos i faldilles de colors alegres i contrastats, tots encimbellats dalt de la caixa del feixuc carruatge, que quatre corpulents alassans arrossegaven amb pena, les encisà, les féu somriure i canviar la paraula. La franceseta, per sa part, era també simpàtica amb sa manera agradosa, son somrís i mirar melangiós, i sos cabells d’or sota un senzill paillasson negre adornat de roselles i espigues. Així és que, des de llavors, no deixaren de comunicar-se les sorpreses i impres­sions: l’una amb llargues ulleres, l’altra amb les de teatre, fixes en els carruat­ges luxosos que sense parar arribaven. Era una processó feta de brecs, tílbu­ris, victòries, carretel·les i landós, alguns d’ells a la Daumont, molts nous de trinca, tots brillants, conduint la societat més distingida, aclofada amb indo­lència en els coixins, amb ses sedes, ses blondes i grans toies de flors. El senyor de bon regent, oblidant un minut el cementiri, veient com es portaven sos conciutadans en aquell feliç assaig, no hi cabia de satisfacció. «Allò era un trosset de Longchamps.»

—La funció serà tan exòtica com vulguin —deia, mentrestant, sa muller—; però no es pot pas negar que això és senyor i distingit, i, una plaça de toros, molt ordinària…. Veritat, senyoreta?

—Certament.

—Dona! només la manera d’anar-hi!… Aquí tothom hi ve vestit, empolai­nat… amb aquests cotxes, filla!, amb aquests troncs, aquests tiros de quatre cavalls!… Allí, no hi havia a penes cap senyora: donotes vestides de xula, el jovent de la bona societat fent el xulo, amb l’hongot, la pavera, abretolant­-se tant com poden, picant amb els bastons, cridant, renegant com carreters… Però repari, repari el paren de senyoretes que vénen en aquell tílburi —(era un bonic tàndem)— que una d’elles guia…. I que airoses que van! … Quins sombreros més rics!… Calli! no són les Llopis?… Té raó! té raó! De primer em creia que eren estrangeres… Ara la gran dóna les riendes (filla, unes riendes blanques!) al cotxero. ¿Veu, que ell s’ha aixecat de la banqueta del darrera? I que rebufona que me’n va! Repari, repari aquell peto fluix de blondes que li surt del saquet! Veu? ¿veu el saquet amb les muscleres bro­dades de granets d’or?… Ai, filla! i quina falda clair de lune, i quina sobre­falda més rica!… Que no veu, quines inglaterres?… Cali, calli! ara baixa la petita. Un jove li dóna la mà… al costat, veu?, ja n’hi ha un altre que deu esperar la gran…. Em vol fer el favor de les ulleres, que veuré millor qui són ells?… Gràcies; dispensi. N’hi ha un d’alt i ros que no el conec… Ara s’acosta l’altre a rebre la gran… Galant jove! també és un bon mosso, també!… Qui deu ser, aquest? Em sembla coneixe’l de vista i no hi caic, vegi!

—Voyons: potser jo… Sí, sí: és el senyor baró d’Esmalrich.

—Ai! ara que s’acosten!… Quin sombrero més hermós, la gran!

—Un Nitouche —féu maquinalment la francesa amb l’aplom de coneixe­dora de la cosa.

—I el de l’altra, amb aquella gran pala i aquella gran pluma?

—Victoire —respongué amb igual seguretat.

—Però calli, calli, que allí arriba un landó amb quatre cavalls!… El veus, Ramon?… Aquell que ara tomba, que du uns cotxeros amb cordons i colants cendra.

—Ah! sí, sí! —féu el senyor de bon regent.

—Es estrany!… No els conec.

—Sí, dona, sí: ara els veig bé. Es un client meu… en Gil Foix… un d’aquests que s’han enfilat en poc temps. ¿No me n’has sentit parlar, d’aquest home?… Sí, dona, sí!… Si avui és un personatge!… aquell que farà el carril de Vilaniu: saps?

—Que reparat que hi va, ell! La grossa deu ser la seva senyora, i, aquells joves que ja han baixat, els seus fills: eh?

—La noia crec que sí; aquell jove no, no: és el seu secretari.

—Mira, té: em sembla eixerida, la filla!… Has reparat, què ha fet? s’ha enganxat al braç del seu pare. Així el dependent ha d’obsequiar la senyora, i la noia no dóna res que pensar. Mira! ho trobo molt posat en ordre… Veritat, senyoreta?… Ah! vostè ja no s’ho mira; vostè ja s’ha cansat d’estar dreta: oi?… Ja és veritat que cansa un xic. — ¿Em vol fer el favor dels gemelos, si no sóc pesada?… Gràcies: l’hi estimo molt. — Ui, ui, ui!… Mira això, Ramon! mira quina altra riuada de gent que ve! Aviat no hi cabrem, aquí.

—Doncs què et creies? —replicà ell amb certa satisfacció d’amor patri.

I ella, ajupint-se, li digué a l’orella que escoltés una noia del darrera que, amb veu melindrosa, declarava a sa mare que, si no hi podia anar en gran tren i al pesage, no hi tornaria pas més, a l’Hipódrom. —Ves la beneita! com si hi estiguéssim tan malament, aquí!… Tira! també hi aniríem nosaltres, si poguéssim, en gran tren: veritat?… Creu-me, Ramon, creu-me: t’has de ficar a la Bolsa: només allí es guanyen diners. ¿Que no ho veus, quants que ahir eren desconeguts arriben avui encumbrats dalt d’aquells cotxes?

Però ell somrigué bonament, i s’acontentà amb dar-li dos copets a l’esquena, com dient-li: —No és pas això, el que m’amoïna. —Sos ulls es fixaren altra volta en l’espectacle, banyats de melangia i generositat. Una nombrosa banda militar començà a tocar un vals de Strauss, que el públic no escoltava, xuclada tota sa atenció per la novetat de la festa, per l’animació creixent de cotxes, cavallers i gent de peu que anaven arribant. El soroll, les converses, la música, començaven a brogir dins l’atmosfera d’aquell espai extensíssim i descobert. Era ja el remoreig de les gran gentades, l’alè de vida de tot un poble que bull, que canta, que riu, que parla de tot, encès de gaudi, exci­tats sos sentits per la coloraina en moviment, per la vibració nerviosa d’una música sensual. Els arribats de nou entraven apressats, canviaven cortesies, s’ajuntaven ara amb uns, ara amb altres, o assaltaven corrent les tribunes per pescar-hi un bon lloc. Segons les classes, segons els genis, segons els sexes, es parlava de tot: de Borsa, de política, de negoci, del Líric, del Liceu, de l’skating-ring recentment obert, de Miss Lurline, la dona-peix que respirava dins l’aigua; de l’Exposició Bassols, dels projectes del ministre d’Hisenda, sempre temuts per les classes productores; d’històries escandaloses, de casa­ments, de creacions de noves companyies, de l’alça, de l’alça contínua de valors. La societat elegant, segura de bones localitats, seguia passejant, con­versant tranquil·lament per la lliure circulació, mirant els cavalls de l’estable d’espera, visitant el bufet, totes les dependències, indiferent a les mirades fiscalitzadores de la tribuna, topant ací i allà amb la hipòcrita cocotte que la segueix pertot, orgullosa d’asseure’s al costat de la muller enganyada, d’avergonyir-la amb el luxe que li roba.