La felicitat

El segrest d’en Demi Gambús va durar gairebé un mes i mig. Durant tot aquell temps va guanyar saviesa i va perdre quilos. Com a segrestat, no va ser ni millor ni pitjor que qualsevol altre en les mateixes condicions: uns dies amb la moral més alta i uns altres amb la moral més baixa. No es va escapar perquè no es van donar les condicions mínimes necessàries. I sobretot, perquè va trigar massa a comprendre que allò que li passava era real, no pas una broma. Va trigar massa a reaccionar. Quan se’n va adonar, ja era massa tard.
L’endemà del segrest, un raig de sol va despertar-lo fent-li pessigolles a les parpelles encara tancades, un raig de sol que entrava per l’escletxa d’uns taulons. Tenia molt mal de cap, fruit del bony del clatell i del cloroform. A més, tot ell havia quedat impregnat de la ferum de les escombraries que havien servit per camuflar-lo. Va obrir els ulls. No sabia on era. Jeia estirat de costat damunt una màrfega situada dins una mena de cobert de fusta. Va voler aixecar-se però no va poder: l’havien emmordassat i lligat amb les mans darrere i subjectat a la paret. També estava despullat com un nadó. No hi havia ningú. El primer impuls va ser posar-se a cridar. Ho va fer. Es va esgargamellar durant un bon parell de minuts, però amb la mordassa amb prou feines emetia un so sord i sense sentit. Se’n va cansar perquè respirava malament. La ràbia li va anar venint a poc a poc. Era evident que la filla de puta de la prenyada es volia venjar. La mataria, l’obriria en canal i li trauria del ventre la merda de criatura que hi portava i… Que idiota, deixar-se aixecar la camisa d’aquella manera! Li havia fotut els diners i ara, aquesta brometa.
Va estirar la corda amb tota la ràbia del món i es va fer mal. Va tornar a cridar: res a fer. La mordassa continuava ben forta. Va callar i va escoltar. La seva pròpia pudor, al principi, li havia impedit de notar la ferum de colomassa que l’envoltava. No tenia ni idea d’on es trobava. En un colomar, evidentment, però on? Se sentien molt fluix veus i sorolls, com de gent treballant; també campanades de més d’una procedència, més a prop o més lluny: sens dubte era un barri amb uns quants campanars. Tant se valia…
Es va deixar endur de nou pel decandiment seductor de la son. Una estona més tard va tornar-se a despertar. Tot el cos li feia mal, es notava les mans inflades. Va adonar-se que allò no era un malson i va disposar-se a esperar. Continuava tot sol. Va badallar i va arronsar els genolls fins al pit. Entre els dos taulons que tenia davant, l’escletxa era tan grossa que hi passava una mà. Va ser així que va poder veure com el sol anava fent el seu camí. I com es ponia i es feia de nit. Tot un dia sol, lligat i abandonat. I si a la boja aquella li havia agafat per abandonar-lo a la seva sort? I si pensava venjar-se matant-lo de calor, fam i set? Estava ben fotut. Es va re-torçar, va intentar sense sortir-se’n de canviar de posició. Per què no venia algú, encara que fos a omplir-li la cara de bufetades? Però no hi va anar ningú.
Va adormir-se profundament. Enmig de la nit es va despertar i es va morir de l’espant: hi havia un home amb cara de boig mirant-lo fixament. Va començar a gemegar, a esbufegar, a bellugar-se, a intentar cridar l’atenció, però l’home continuava sense treure-li l’ull de sobre i sense moure ni una cella. La situació va continuar, invariable, durant uns quants minuts. Ni en el pitjor dels malsons se li havia acudit una escena semblant. Una eternitat més tard va deduir que aquell individu quiet com una estàtua dormia amb els ulls oberts, cosa que li va fer entrar una por tan fonda que, sense voler, va començar a tremolar. I ell sí, que va tancar els ulls, ben fort. Un segon que els va obrir li va semblar veure un lloro. Convençut que patia al•lucinacions, va tornar-los a tancar i es va prometre de no obrir-los de nou fins que l’hi forcessin. I el cas era que aquella cara no li era desconeguda. Va tenir sort i va adormir-se.
[…]
No gaire lluny, asseguda sota una ombrel•la, impecable i senyorívola, la Miquela Gambús observava el seu entorn. Havia acudit al Concurs Hípic perquè la proximitat de la seva festa l’obligava a augmentar la vida social. En un mes tenia prevista l’assistència a més actes que en nou anys i mig. Quedaven unes cinc setmanes per a l’esdeveniment i encara hi havia un parell o tres de personalitats que no havien confirmat la seva assistència. Si calia moure influències per obligar-los a venir, ho faria. Però si no era necessari, millor. Per això havia anat a passar calor a aquella estúpida prova hípica. Estava nerviosa i emprenyada. I molt preocupada. Feia gairebé una setmana que no sabia res del seu fill. No era la primera vegada que desapareixia sense dir res. Anys enrere s’havia escapat un parell de setmanes a París amb un d’aquells fre-gallots de dona que es firava de tant en tant pel Paral•lel. Però al cap de tres dies ja li havia enviat un telegrama perquè no patís. No com ara, que feia sis dies que era fora sense avisar i no donava senyals de vida. En el fons la posava nerviosa el descontrol, no saber què passava. Havia ordenat a en Felip Dalmau que remogués cel i terra, però per ara no n’havia obtingut cap resultat. I el cas era que ella recordava perfectament la nit de la desaparició del seu fill. En Demi havia entrat a la seva cambra de matinada, per desitjar-li bona nit, com feia tot sovint, i ella s’havia fet l’adormida, per no tornar a discutir. L’endemà ja no hi era i el llit estava sense desfer.
Va veure en Felip Dalmau que s’acostava. Duia davant seu, a petites empentes, en Rafel Escorrigüela, amb cara d’espantat, com sempre. El pobre expolicia estava desfet i, amb l’angoixa, la cara de rata se li accentuava. La desaparició d’en Demi Gambús li sabia greu com si fos culpa seva. Quan precisament era una de les poques vegades que ningú no li podia retreure res: la mateixa senyora Miquela l’havia enviat a casa a descansar. Aquella nit tot era clar com l’aigua: ella dormia, el senyoret Gambús ja s’havia retirat a la seva cambra… Qui podia preveure que hi hauria bellugadissa de matinada? Però per més que la mestressa l’hagués exculpat, no s’havia quedat tranquil. Per això es prenia aquella recerca com una cosa personal… Va donar una última empenta a en Rafel Escorrigüela i el va situar davant la senyora Miquela, que no es va aixecar. Va fer que el noi s’ajupís i va demanar-li amb dissimulació:
—Rafel, mira’m als ulls. Què en saps, últimament, d’en Demi?
—No gaire cosa. Però li juro que no és perquè no hi posi ganes.