La Girona dels poetes

Carrer de Santa Clara que un jorn era
carrer de Sant Francesc, suau i humil
com el Sant del seu nom, amb una clara
llum com la deis matins del mes d’abril.

El carrer on jugava amb les amigues
que de grans trobaria de bell nou,
rosses i cimbrejants com les espigues
que no poden saber quin vent les mou.

Amb els anys cada vida lliscaria
per altres encontrades i carrers,
però sempre el record de la infantesa
ens retornava el goig dels jorns primers.

Avui que ja no es ferma nostra passa
ni amb força no estrenyem les nostres
mans, quan penso en el carrer de Sant Francesc
evoco tot l’encís dels primers cants.

Dels primers cants que em tornen la gaubança
d’aquell temps innocent i primicer;
i torno a ser de nou l’infant que reia
amb totes les amigues del carrer.

Pugeu-hi a poc a poc. La Seu s’exalta
i usa la font per aiguabeneitera.
L’escala, de gairell, una espitllera;
la bruixa, infants, ja no fa por, tan alta!

No tingueu pressa. Ací no us fa cap falta
d’encalçar tot el que heu deixat enrere.
L’heura terca del temps se’ns apodera
i se’ns enfila per la ment malalta.

Esglaons d’una escala tortuosa,
els ideals difícils d’escometre
són com els negatius d’un altre món.

Aquestes pedres no ens faran mai nosa
perquè els artífexs s’hi van comprometre
i les van fer exactament com són.

Rondinen les granotes rosaris en gavatx. La lluna fa ganyotes amb l’aigua d’un bell raig. L’aire és sonor, se senten rialles, cants, dringar de plats, mosquits que intenten picar. Tot balcó és clar. Dessota el llum d’on penja un gall, un senyor menja.