La independència i la realitat, bases per a la sobirania de Catalunya

I. LA FI DEL SILENCI

La secessió de Catalunya de l’Estat espanyol i la seva integració com a membre de ple dret de la Unió Europea és una possibilitat real. La primera condició per avançar en aquest camí és que aquesta possibilitat entri en l’àmbit del discurs públic i que la proposta es nodreixi d’una formulació política i jurídica consistent. En la mesura que renunciem a teoritzar sobre la independència, estem destruint la seva realització.

La primera obligació, doncs, que tenim aquells compromesos en la construcció d’un país que decideixi lliurement sobre el seu futur consisteix a oposar-se al silenci i al menyspreu amb el qual s’acull el sobiranisme. Aquesta ha estat la tècnica preferida dels defensors de la unitat d’Espanya: expulsar tot gest d’emancipació de Catalunya de l’univers del diàleg i de la reflexió, sotmetre la idea a un desprestigi constant i al pou de les ingenuïtats, dels estirabots infantils i dels desvaris il•luminats.

La millor manera d’assegurar que el poble de Catalunya mai no es constituirà lliurement en un Estat passa per enterrar la imatge d’aquest horitzó sota la llosa de l’emmudiment. Així han reaccionat des de sempre els polítics espanyols i els seus intel•lectuals tant de l’esquerra com de la dreta. Al llarg d’aquests darrers anys de règim constitucional, no han faltat veus que repetissin el “de esto ni hablar“, en referir-se a la independència de Catalunya o que, com don Gregorio Peces Barba, ens miressin amb condescendència per afanyar-se a declarar que tots tranquils, que els catalans no estàvem per la secessió ”porque saben que este escenario es imposible“. Doncs no, això és possible i comença per preguntar-nos per què hem de continuar dins una organització política que molt sovint ens ha anul•lat econòmicament i culturalment, que ens ha tolerat perquè en democràcia no pot esclafar-nos i que, en comptes de preocupar-se pel nostre desenvolupament, s’ha preocupat d’impedir que ens projectem cap a l’exterior i que decidim en el concert europeu i mundial.

Ha arribat el moment de començar a parlar, de parlar sense embuts. Assolir l’objectiu depèn molt d’entrar en els detalls, de defugir les vaguetats i les nebuloses pròpies de les utopies i formular el procediment concret per a la seva consecució. Pensar i discutir sobre la independència forma part del més elemental acte de llibertat individual i col•lectiu. Sobta, en un altre sentit, que els intel•lectuals i els professors de Dret Constitucional espanyols s’armin d’escrits i d’arguments furibundament contraris a la secessió de Catalunya mentre que nosaltres ens mantenim inermes. Aquest, em sembla, és el primer escrit que, en el marc actual, prova de rebatre algunes de les afirmacions expressades per alguns mentors del constitucionalisme espanyol.

Les circumstàncies actuals demanen que l’articulació teòrica de l’independentisme i de la directa participació de Catalunya en el procés de federalització europeu es plantegi malgrat es mantingui la convivència amb Espanya. La possibilitat de secessió ha de tenir-se sempre present com a opció alternativa, i això exigeix que, abans que els esdeveniments es precipitin, meditem sobre un projecte sòlid que es pugui oposar davant de qualsevol agressió dialèctica o qualsevol acte de força procedent del Govern espanyol que tendeixi a coaccionar-nos i a negar la nostra voluntat nacional. Els principis sobiranistes, encara que no s’apliquin de manera imminent, han de mantenir-se a la recambra de la nostra acció com a mesura dissuasiva que eviti qualsevol regressió en matèria d’autogovern i que, eventualment, puguin esgrimir-se com a mesura de negociació o de garantia. Espanya ha de tenir ben clar quina és la porta que en democràcia sempre és oberta si no s’accepten determinades clàusules abusives en el pacte de convivència. Sempre hem d’estar preparats per marxar si, com darrerament s’ha manifestat, les mostres d’hostilitat es fan insuportables.

El Govern espanyol del Partit Popular durant el període 2000-2004 i, en especial, el seu president José Maria Aznar, han estat els paladins de l’ostentació d’un nacionalisme espanyol “sense complexos” que no ha tingut cap pudor a l’hora de tractar els altres pobles de l’Estat com a enemics que es resistien a la recuperació d’aquesta grandesa centralista i de connotacions imperials. No cal ara detallar la successió de greuges (l’exaltació de la simbologia espanyola, la defensa del passat franquista, l’arraconament i, a poder ser, l’eliminació de les expressions lingüístiques i culturals de les altres nacions, la concentració econòmica en la capital de l’Estat…); simplement cal subratllar que nosaltres també hem d’estar disposats a actuar “sense complexos” i això significa protegir la nostra dignitat a través de la possibilitat de separar-nos.

La situació ha canviat amb la victòria socialista a les eleccions de 14 de març del 2004. Però l’aspecte més dialogant i pacífic del govern de José Luis Rodríguez Zapatero no encobreix els recels profunds que contra la realitat catalana perduren en la societat espanyola i que es traduiran en les ingents dificultats que Zapatero es trobarà per construir l’”Espanya Plural” –en el supòsit que Zapatero vulgui veritablement impulsar aquest projecte. A més, no es pot estar sempre pendent de si el compàs de majories que es dóna a les Corts Generals espanyoles assetjarà o no l’autogovern de Catalunya, si provocarà o no una paràlisi institucional, si suspendrà o no les lleis catalanes en la jurisdicció constitucional, si utilitzarà o no mecanismes extraordinaris per torpedinar les nostres institucions, si servirà o no per processar els nostres polítics, per asfixiar la nostra llengua, si comptat i debatut, negarà la nostra realitat o, en el millor dels casos, ens la tolerarà. No es pot estar sempre així, atemorits i en la incertesa, amb el cap cot i reclamant humilment que ens comprenguin. En aquesta precarietat permanent no hi ha cap país que pugui desenvolupar les seves virtuts, ni el seu art, ni el seu comerç, ni la seva ciència, ni la seva cultura. També nosaltres hem d’estar en condicions d’imposar la nostra voluntat, de perseverar en la nostra existència.

Un dels principals obstacles que expliquen per què encara ens continuem arrossegant agònicament davant dels actes de despotisme i de menyspreu, per què estenem la mà quan ens han colpejat la cara, per què confiem en la negociació i en la conciliació sense donar cap oportunitat a la ruptura definitiva, per què optem per una inútil “pedagogia” en comptes de plantar cara, es troba en el fet que els mateixos polítics catalans, per un instint d’excessiva prudència, pel record dels morts del passat, han caigut presoners d’aquesta teranyina ideològica imposada des dels mitjans polítics, culturals i econòmics espanyols i han desestimat qualsevol aprofundiment en la reivindicació nacional. Aquest instint de cautela, de resignació, no respon, això no obstant, a la voluntat íntima dels representants del poble de Catalunya ni de la majoria de la seva ciutadania que, en el context d’una deliberació sense coaccions, en les circumstàncies que provarem de descriure, decidirien en favor de la independència.

Però és, al capdavall, el gest de l’autodeterminació legítim? Aquesta és la primera de les vacil•lacions que envaeix molts ciutadans i els nostres governants. El primer que cal dir és que la sobirania plena de Catalunya se situa al marge de l’ordre constitucional vigent instaurat per la Constitució espanyola de 1978, però això no significa que aquest acte d’emancipació no tingui legitimitat política.

Catalunya, com qualsevol altra comunitat de base territorial, té el dret a assolir la quota de poder que vulgui, inclosa la sobirania plena, sempre que aquesta decisió s’adopti democràticament per la majoria dels ciutadans de Catalunya, a través d’un procés de lliure deliberació en el qual es respectin els drets de les minories.

L’escrit que el lector té a les mans és una proposta que pretén combatre el silenci que ha assetjat el discurs sobre la independència. Un dels aspectes que més sorprenen és que més enllà de les tertúlies de cafè, o de les declaracions fugisseres d’algun militant catalanista, no hi hagi escrits programàtics ni literatura que des de la Teoria de l’Estat ni des del Dret Constitucional (tampoc no hi ha estudis ni sociològics ni econòmics) descriguin les condicions concretes i els passos que caldria començar a emprendre per assolir l’objectiu de la separació d’Espanya i de la ulterior integració de Catalunya a la Unió Europea. Aquesta reticència o, dit amb d’altres paraules, aquesta por no s’acaba d’entendre si no és pel fet que els mateixos ciutadans ens hem deixat persuadir per la idea dominant a Espanya: que això és impossible i que no val la pena ni plantejar-s’ho. De moment aquests discursos no estan prohibits. Tot sigui que properes reformes del Codi Penal acabin d’eliminar la llibertat d’expressió a Espanya sancionant les declaracions d’adhesió al projecte independentista i l’estratègia política i jurídica desplegada per al seu adveniment.

Però si haguessin de recórrer a aquestes mesures voldria dir que el conflicte hauria adquirit ja unes dimensions formidables i que la independència fóra a tocar. De moment tenim murmuracions, sensacions, paraules vagues el contingut de les quals encara no acabem de reconèixer, dubtes (una prova d’aquestes incerteses és el mateix lèxic que s’utilitza, una varietat de termes, “autodeterminació”, “secessió”, “independència”, “plena sobirania”, per designar el mateix, per designar el que es vol sense elevar el to de veu, com un desig indecorós). L’objectiu principal d’aquest llibre és resoldre aquests dubtes, i portar a la màxima transparència un debat que no es mereix més estar a les catacumbes.