La japonesa

Un cap de setmana a la iaia li vaig parlar de l’avi. Ella i jo havíem anat a la muntanya i, després de travessar una fageda, ens vam aturar un moment. La iaia s’havia fet petita perquè jo m’havia fet gran, i estava cansada.

«L’avi és al cel?», li vaig preguntar. Ella no es va estranyar gens de la meva pregunta i em va contestar que li semblava que si.

«I la japonesa és al cel?», li vaig dir sobtadament, però de seguida em va agafar vergonya d’haver dit allò. La iaia de moment no em va contestar, però al cap d’una mica, quan ja va estar més descansada, em va preguntar:

«Qui dius?»

Com que jo no contestava, ella em va demanar si volia caminar una mica més, i li vaig dir que sí. Va ser l’única vegada que vaig parlar de la japonesa a algú. La relació amb aquella nena que era tan maca, que era tan diferent de les altres nenes, que tenia els dits tan llargs i tan prims, sempre havia estat una cosa meva, només meva, i no tenia cap intenció que allò canviés.

Quan se’m va escapar de parlar-ne a la iaia em vaig adonar de fins a quin punt em neguitejava no saber amb certesa si la japonesa era viva, si era en aquella classe de l’edifici Blau, si realment s’havia ofegat o si l’havien matada per cremar-la despullada ais forns de les escombraries… No ho sabia; allò tampoc no ho sabia.

I llavors vaig començar a pensar-hi una altra vegada sense parar, a pensar-hi sempre, a somiar-ho, a tenir ganes de veure-la. Encara que estigués treballant, o fins i tot mentre dinava o sopava i la mama parlava amb el papa, jo no podia deixar de pensar-hi. La buscava pel carrer, la buscava al cinema, la buscava a les portades de les revistes, entre totes les noies que hi havia, la buscava a la botiga quan sentia la campaneta i mirava a través dels vidres amb l’esperança que fos ella…

De tota manera el meu neguit s’apaivagava una mica quan m’envaïa el convenciment que l’havia de trobar i que l’únic que em calia era estar atent; si ho feia, tard o d’hora ens tomaríem a veure, pensava. «Aleshores ja no deixaré que marxi sense saber el seu telèfon», em deia. D’aquesta manera li podria trucar com trucava a la iaia, o com trucava a la mama quan, alguna vegada, jo era a casa de la iaia i la mama a la ciutat.

Aquesta possibilitat em tranquil.litzava i, alhora, em permetia de continuar pensant en la japonesa: li parlaria de la feina, de l’autobús, dels passeigs que feia jo sol, de les coses que veia… Em passava les tardes així, sense fer res,

cosa que em va fer adonar que la mentida que m’havia dit el papa amb relació a la feina era pitjor del que em pensava al començament. Perquè, en realitat, res del que jo feia no interessava ningú. I me’n vaig adonar una d’aquelles tardes que, tot pensant en la japonesa, ni tan sols vaig acabar de tallar un dels papers.

[…]

Aquella nit, pensant encara aquestes coses, em vaig aixecar sense fer soroll i em vaig vestir. Per la finestra es veia el carrer fosc, buit i silenciós. Jo dubtava i no sabia si havia de sortir o no, però finalment ho vaig fer. Es notava molta humitat i una mica de fred quan em vaig posar a caminar; pensava que havia de tornar a veure la japonesa costés el que costés. Que la volia tornar a veure. I vaig decidir que caminaria sense parar fins a trobar-la, costés el que costés.