La parada

La parada, una de les obres més conegudes de Joaquim Ruyra i, un dels llibres centrals de la tradició narrativa en llengua catalana. No cal estendre’s gaire a enumerar els grans autors de casa nostra que van ser deutors de Ruyra: n’hi ha prou d’esmentar Pla, Gaziel, Rodoreda o Calders. I el fet que La parada –publicat per primera vegada el 1919– explori amb una brillantor fora del comú els paisatges interiors, la vulnerabilitat, la incertesa o el misteri deu ser un dels motius principals de la fascinació que ha generat aquest llibre al llarg de les dècades i que esperem que continuï generant en el lector actual.

El volum inclou narracions de diversa extensió i de diferents gèneres (de la impressió al relat, de la novel·la curta a l’apòleg), algunes de les quals són conegudíssimes: ‘El vals final’, ‘D’una olor’, ‘La mirada del pobret’, ‘El primer llustre d’amor’, ‘La fi del món a Girona’, ‘El malcontent’ i la que dóna nom a tot el llibre: ‘La parada’, una nouvelle en què tres minyons es proposen muntar, al cor de la nit, una parada de caça per capturar ocells, amb tots els elements de misteri, basarda i aventura que les tenebres i la curta edat dels protagonistes comporten. Aquí, el contrast entre el nen cultivat que explica la història i en Xaneta, el pescadoret murri, esparpillat i enginyós que viu plenament, orgànicament, en contacte amb la natura és brutal, fins i tot, no cal dir-ho, en la manera d’expressar-se (en el parlar dialectal d’en Xaneta podem comprovar com s’expressaven al carrer els nens dels pobles catalans en altres èpoques no tan allunyades de la nostra!). És, sens dubte, la figura més carismàtica del volum i, podríem afegir, de més d’una generació de lectors. Gabriel Ferrater, en l’anàlisi que va fer del llibre, ja remarcava el grau de vitalitat, el grau d’imaginació espontània i el grau d’adequació amb la terra i amb els fets elementals de la vida que presenta el personatge. I a fe que tenia raó, perquè és una d’aquelles lectures que no deixen indiferent.