La paraula en el vent

Oh tu, tan oblidada enmig del temps qui muda
i que només quan dormo aixeques el teu plant,
i vius en mes entranyes com una inconeguda
i em dóna ta memòria un sobresalt d’espant,

anima meva, ànima a dintre meu perduda!,
avui a ma finestra hi ha un xuclamel fragant;
s’ha obert aquesta albada i el nostre jorn saluda
i en nom de Déu es gronxa, la seva amor cantant.

Oh, vine, ànima meva dem-nos les mans amigues
i recordem les dolces hores de pau antigues;
la bella flor demana el nostre goig clement:

que Déu enllà els segles l’havia imaginada
per dir-nos que l’améssim, amb veu tan delicada
que fins posés un baume dins el remordiment.