La pedra a la sabata

Del llit estant, mentre encara parpelleja de son i d’incredulitat, veu una claror petita que s’atansa. No és un fet comú, perquè l’inquieta, el desconcerta. Ha de ser un fenomen estrany que en ell mateix comporta l’avís. Si fos una lot, o una cuca de llum, se n’alarmaria o en descartaria cap perill. Però hi ha alguna emissió ultrasensorial o infrasensorial que l’ha fet desvetllar i posar-se en guàrdia tot esperant-ne manifestacions ulteriors.

Vol incorporar-se una mica, però de seguida comprèn que no cal, que cap prevenció no serà adequada a allò que no té res de terrenal ni de previsible. S’espera, rígid sobre el matalàs. La claror sembla que ve sallant però no acaba d’arribar del tot. Perquè no pot ser només una claror, un punt de llum que corre, sinó el preludi d’alguna corporificació extranatural; ho nota a dintre; ella, la cosa, li ho fa percebre. Bé prou que n’ha sentit parlar tantes vegades, d’espectres i de súcubes, però això són falòrnies d’ignorants, a les quals ell no pot donar cap crèdit.

Ara ja en comença a distinguir un brunzit que s’amplia i va prenent un to que ha començat molt agut i es va tornant més greu, com el tren que passa.

Quan la claror ja no és un punt rodó o una esfera que s’engrandeix, sinó una resplendor enlluernadora, el brunziment es torna una articulació borbollosament verbal, de primer indes-xifrable, però de seguida l’avisa amb retrò de predicador: «Sóc jo!»

Com que el «jo» en expressió oral no va en majúscula ni en minúscula, el senyor Modest triga un instant a suposar-se en presència de Déu. Però, quan, malgrat la seva descreença militant, se li obren els llavis per pronunciar un impotent «Sou Vós?», el de

la llum ja ha pres una forma inequívoca, per bé que inequívocament immaterial i, tot ventallant unes ales glaçades, el rectifica:

—Sóc jo, però no Jo. Com pots confondre la imatge que m’he esforçat a apariar segons la iconografia més clàssica?

—És que jo visc molt lluny de tot això i la sorpresa m’ha destarotat —diu el senyor Modest, ara sí que incorporant una mica el tors, per cortesia amb el visitant.

Com que ja comença de poder reaccionar amb una racionalitat prou sencera, pensa que, per ser un àngel, va prou servit de vanitat. Què deu voler? Li ha notat un deix d’ofès, quan s’ha sabut confós amb l’Altíssim. També allà dalt s’ha perdut el sentit de l’autoritat? Però s’adona que val més que no s’embranqui en matisos comparatius arriscats i que miri d’aclarir la realitat com més aviat millor.

Aleshores se li ocorre que per què ha de donar crèdit a una aparició, és a dir a una simple aparença. Si ha pogut sostenir-se ell tota una vida, prou escorreguda al capdavall, prescindint de cap transcendència, per quina raó s’hi hauria d’avenir ara, que ja n’és a les acaballes?

[…]

—Per aquest camí no anem bé —li talla les oracions l’altre —; jo sóc un ésser superior i em pertoca a mi determinar si qualsevol cosa és o no és —com si li hagués llegit el pensament.

—Acceptaria que lluíssiu de superior —rebota el senyor Modest— i us pertocaria el que vulgueu, si existíssiu. Però, de la vostra existència, jo en puc tenir tan poca garantia com de la meva mateixa.

—Em veieu, us he desvetllat sense cap remor i us puc permetre que em palpeu i tot —fa, l’aparegut—. Aquestes circumstàncies ens haurien de confirmar a mi i a vós alhora.

—D’això és del que no estic gens segur: que m’hagueu desvetllat, oi més si ni tan sols hi sóc. I, si no hi fos, us palparia un no res, és a dir que el contacte només fóra, a tot estirar, una impressió subjectiva vostra, sense cap intervenció possible per part meva.

—Que us penseu que faig els viatges en va, jo? —sembla haver-se’n ofes, la imatge lluminosa.

—Si, pel que jo tinc el dret de dubtar, no existiu, teniu tot el temps del món, i no cap compromís, per esmerçar-vos en les activitats més inútils.

[…]

Unes glopades d’aire gèlid, com de nitrogen sublimat, són percebudes pel senyor Modest, conseqüència necessària d’aquell aleteig. Se n’alarma: és tan aprensiu que pot notar els efectes d’allò en què no creu? Per no torbar-se més, decideix tirar al dret i passar via.

—No podríeu deixar-vos de raons i explicar-me quin és el motiu directe de la vostra presència davant meu? —inquireix el visitat.

—Em pensava que ja ho havíeu intuït: he estat enviat per passar comptes de la vostra vida i per guiar-vos fins al final.

El senyor Modest no pot evitar un nus a la boca de l’estómac: ja li ha arribat l’hora? Malgrat la llarguíssima i raonable convivència amb la possibilitat de no existir, ara li sap greu la possibilitat d’haver de deixar alguna cosa en aquest món, ni és capaç d’aturar-se a pensar quina. Per si de cas, fa encara un intent d’oposició.

—Voleu dir que us surt a compte, atès tot el que hem parlat fins ara?

—Provem de fer el balanç i potser us ajudarà a veure-ho força més clar —insisteix l’ésser de neó, sempre amb aquell to tan sobrenatural.

—És que un servidor sempre s’ha mantingut reservat a un segon ordre i, per tant, he deixat les responsabilitats per als de més amunt. De què hauríem de passar comptes, doncs?

—Precisament aquesta humilitat que gasteu pot ser un acte d’astúcia, que aniria de pet a la llista negra.

—No és culpa meva —es defensa en retirada, el senyor Modest—, ningú no m’ha cridat mai a cap primer lloc. M’hi he resignat per esperit de servei. Acomplir els ideals, per sobre de tot, ha estat el meu objectiu únic. No m’ha importat el sacrifici del meu protagonisme ni dels meus mèrits.

—I no compreneu que en aquest paper de l’heroi o del màrtir hi ha un acte de supèrbia? —fa, inquisidor, l’alífer transcendental.— […] Em voleu fer creure que no comptàveu amb la glòria mediàtica que la participació en aquesta mena d’empreses comporta? Què me’n dieu?

—Que ho he fet per lleialtat, no pas per cap orgull. Per passar al davant i capgirar les coses, m’hauria hagut de batre amb un líder de la meva corda i desbancar-lo. Els meus principis d’humilitat no m’ho permeten —encara vermell com un perdigot.

—Però, el que teníeu era por de ser vençut. És per això que no heu enfrontat mai el risc que el compromís extrem exigeix —sembla que el blanquíssim cos lluminós també s’altera amb un matís de cel rogenc.

—I no hi compta el fet d’haver-me superat, d’haver atret seguidors i, malgrat això, haver renunciat als honors que aquest camí comportava?

—No em digueu que no heu passat enveja —el colla l’enviat implacable— quan crèieu que un càrrec us pertocava a vós i no a l’altre, que hi havia estat enfilat per influències o per mèrits objectius però menys esforçats que els vostres.

—Jo, enveja!? Què en sabeu vós? —gosa replicar, i de poc que no salta del llit i tot.

—Jo ho sé des de la meva divinitat. El sol fet de descriure que sempre us han passat al davant els més ambiciosos ja és una declaració d’enveja disfressada.[…]

—Aquí sí que us he caçat! Això és supèrbia —saltirona de cul sobre el matalàs—, incontenció, abús d’autoritat! El concepte de divinitat en nom del qual parleu comporta la perfecció absoluta, el clàssic «sens màcula». L’altivesa us fa imperfecte, sou un impostor, si sou realment i aquesta conversa té res de real.

—Suposant que fins ara haguéssiu aconseguit una bona defensa, ara acabeu de malmetre-la acusant-me i insultant-me —descarrega l’esperit fotovoltaic, tot apuntant amb el dit el pobre Modest.

—I com es pot considerar agreujat per la paraula d’un mortal aquell qui emet des de l’encàrrec de la perfecció divina? —s’anima al contraatac el mortal.

—Era un supòsit —afluixa de valent l’encarregat.

—Certeses i no supòsits, si em voleu convèncer. Entre supòsits irresolts, ja hi he navegat sempre. De vós, n’esperava alguna cosa més que una llum enlluernadora.

—Us feu malbé cada vegada més. Vull concedir-vos una oportunitat, tanmateix, i ens n’anem —avisa, amb una benignitat tibant.

—Aquesta condescendència ofesa tampoc no afegeix res a favor de la condició que us atribuïu. El Geni Protector de Sòcrates era més simple i més convincent que vós tan inflat.

—No fem comparances fora de context —s’esforça a controlar la situació l’enviat del cel o de l’infern—. Ho he dit i mantinc la paraula: he vingut a passar comptes i a acompanyar-vos. Sapigueu-ho d’una vegada, per al vostre assossec: no tinc l’encàrrec d’humiliar-vos. Voleu venir amb mi fins a la llum de la veritat?

—Gràcies, més m’estimo continuar buscant-la pel meu compte aquí que no pas deixar-m’hi acompanyar per un desconegut. La vostra actitud no ha aconseguit d’entusiasmar-me. Deixeu-me amb la incertesa.

—Que em feu fora de casa, doncs? Menysteniu l’oportunitat eterna que us ofereixo.

—Diguem que sóc partidari de l’esforç personal i que no m’agrada haver de deure res a ningú. Tingueu un viatge lleu, si heu hagut de venir de gaire lluny.

La resplendor s’apaga com si s’hagués produït un curtcircuit. Es recupera un aire tebi dins el dormitori. El senyor Modest torna a cobrir-se amb el llençol i s’hi tomba plàcidament. Avui dormirà fins que el cor li digui prou, ara que ja no té obligacions laborals. Després es llevarà, es vestirà i continuarà enfrontant-se amb les incerteses, les acrituds, les fatigues, les compensacions i els bons moments d’aquesta vida efímera.