La plaça del Diamant

I va ser tot mirant el merlot que en Quimet va començar a parlar del senyor Gaudí, que el seu pare l’havia conegut el dia que el va aixafar el tramvia, que el seu pare havia estat un dels que l’havien dut a l’hospital, pobre senyor Gaudí tan bona persona, ves quina mort més de misèria… I que al món no hi havia res com el Parc Güell i com la Sagrada Família i la Pedrera. Jo li vaig dir que, tot plegat, massa ondes i massa punxes. Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em fa ver anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l’home i la dona i els drets de l’un i els drets de l’altre i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:

— ¿I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?

—T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens. I altra vegada sermó: molt llarg. Va sortir molta gent de la seva família: els seus pares, un oncle que tenia capelleta i reclinatori, els seus avis i les dues mares dels Reis Catòlics que eren, deia ell, les que havien assenyalat el bon camí.

I aleshores, que de primer no ho vaig acabar d’entendre, perquè ho va ajuntar amb altres coses que deia, va dir, pobra Maria… I altra vegada les mares dels Reis Catòlics i que potser ens podríem casar aviat perquè ja tenia dos amics que li buscaven casa. I que em faria uns mobles que així que els veuria cauria d’esquena perquè per alguna cosa era ebenista i que ell era com si fos Sant Josep i que jo era com si fos la Mare de Déu.

Tot ho deia molt content i jo anava pensant què havia volgut dir quan havia dit, pobra Maria… i m’anava ensopint de la mateixa manera que s’anava ensopint la claror, i el merlot sense cansar-se sempre sortint de baix i anant d’un arbre cap a l’altre i tornant a sortir de baix com si fossin molts merlots que s’hi dediquessin.

—Faré un armari que servirà per tots dos, de dos cossos, amb fusta d’arbre ampolla. I quan tindré el pis moblat, faré el llitet del nen.

Em va dir que les criatures li agradaven i no li agradaven. Que anava molt a llunes. El sol es ponia i allà on ja no era, l’ombra es tornava blava i feia estrany de mirar. I en Quimet parlava de fustes, que si una fusta que si una altra, que si la xicranda, que si la caoba, que si el roure, que si l’alzina… Va ser aleshores, me n’he recordat i me’n recordaré sempre, que em va fer un petó i així que va començar a fer-me el petó vaig veure Nostre Senyor a dalt de tot de casa seva, ficat a dins d’un núvol inflat, voltat d’una sanefa de color de mandarina, que se li anava descolorint d’una banda, i Nostre Senyor va obrir els braços a gran amplada, que els tenia molt llargs, va agafar el núvol per les vores i es va anar tancant a dintre com si es tanqués a dintre d’un armari.

—Avui no havíem d’haver vingut.

I va lligar el primer petó amb un altre i tot el cel es va emboirar. Jo veia el núvol que anava fugint a poc a poc i van sortir altres núvols més primets i tots es van posar a seguir el núvol que anava ple i en Quimet tenia gust de cafè amb llet. I va cridar, ¡ja tanquen!…

—¿Com ho saps?

—¿Que no has sentit el xiulet?

Ens vam aixecar, el merlot va fugir esparverat, l’aire em feia voleiar les faldilles… i avall, caminets avall. Asseguda en un banc de rajoleta hi havia una nena que es ficava els dits al nas i després passava el dit per una estrella de vuit puntes que hi havia a l’esquena del banc. Duia un vestit del mateix color que el meu i ho vaig dir a en Quimet. No em va contestar. Quan vam sortir al carrer li vaig dir, mira, encara entra gent… i em va dir que no m’amoïnés que aviat els traurien. Anàvem carrers avall i en el moment que estava a punt de dir-li, ¿saps?, amb en Pere ja hem renyit, es va aturar en sec, se’m va plantar al davant, em va agafar pels braços i em va dir, mirant-me com si fos una persona de mala llei, pobra Maria…

Vaig estar molt a punt de dir-li que no patís, que em digués què li passava amb la Maria… Però no vaig gosar. Em va deixar anar els braços, se’m va posar al costat altra vegada, i avall, fins que vam arribar a la Diagonal-Passeig de Gràcia. Vam començar a voltar un pilot de cases, i jo no podia més amb els meus peus. Quan feia mitja hora que voltàvem es va tornar a parar, em va tornar a agafar pels braços, estàvem sota d’un fanal, i quan ja em pensava que tornaria a dir, pobra Maria, i m’aguantava la respiració esperant que ho digués, va dir amb ràbia:

—¡Si no haguéssim baixat de pressa, allà dalt, entre el merlot i tot plegat, no sé pas què hauria passat!… ¡Però no te’n fiïs, perquè el dia que et podré arreplegar et baldaré!

Vam anar voltant cases fins a les vuit, sense dir-nos ni mitja paraula, com si fóssim muts del néixer. Quan vaig estar sola vaig mirar el cel i només era negre. I no sé… tot plegat, molt misteriós…

No tenia ni cinc per anar a comprar el salfumant. L’adroguer de sota ni em mirava i em penso que no era perquè fos dolent sinó perquè li feia por, amb tants milicians com havien vingut a casa. I com una il•luminació vaig pensar en l’adroguer de les veces. Aniria amb l’ampolla, demanaria el salfumant i quan hauria de pagar obriria el portamonedes i diria que m’havia deixat els cèntims a casa, que ja passaria a pagar l’endemà. Vaig sortir de casa sense portamonedes i sense ampolla. No m’hi vaig veure amb cor. Vaig sortir, no sé a què fer. A sortir, només. Els tramvies corrien sense vidres, amb reixats de mosquit. La gent anava mal vestida.

Tot estava molt cansat, encara, de la gran malaltia. I vaig començar a caminar pels carrers, així, mirant la gent que no em veia i pensant que no sabien que volia matar els meus fills cremant-los per dintre amb salfu¬mant. I vaig començar a seguir, sense adonar-me que la seguia, una senyora molt grossa i amb mantellina que duia dos ciris embolicats pel mig amb paper de diari. Estava núvol i serè. Quan sortia un raig de sol, la man¬tellina de la senyora brillava i el darrera de l’abric de la senyora també brillava i era de color de mosca com la so¬tana de mossèn Joan. […] Jo tomava la pluja. Els cabells se m’anaven mullant i aquella senyora caminava, camina¬va, com un escarabat, decidida i tossuda, i jo al seu darrera fins que va arribar al davant d’una església i va tancar el paraigua, que era d’home, i se’l va penjar al braç. En aquell moment vaig veure un jove sense cama que venia cap a mi i es va aturar davant meu i em va preguntar com es¬tava, i jo, tot i que em semblava que el coneixia, no sabia qui era i va preguntar com estava el meu marit i em va dir que ell, ara, tenia una botiga pel seu compte i que ha¬via fet la guerra a l’altra banda i que aquesta cosa li donava moltes facilitats per viure; i jo, vinga no conèixer-lo tot i saber que el coneixia, i em va donar la mà i se’n va anar després de dir-me que sentia molt la mort del meu marit; i quan devia ser una cinquantena de pas¬ses lluny, vaig saber, com si m’haguessin bufat la veritat a dintre, que era l’aprenent que havia tingut en Quimet i que li servia per tan poca cosa.

I la senyora del paraigua d’home i els ciris estava al portal de l’església buscant en el portamonedes per fer ca¬ritat a una pobra vestida de pellingos, amb un nen mig despullat a coll […] Quan va haver fet caritat es va ficar a l’església per la porteta petita i jo, d’esma, també em vaig ficar a dins. L’església vessava de gent i el capellà ja corria d’una banda a l’altra, amb dos escolanets per servir-lo, amb els roquets emmidonats acabats amb una punta de coixí d’un pam d’amplada. La casulla del capellà era blanca, de seda amb rams, tota vol¬tada d’un entredó daurat i, al mig, hi havia la creu, de pedreria clara; i d’entre els braços de la creu, a la jun¬tura, Sortien raigs de llum vermella, que volien ser llum i semblaven sang. Em vaig anar acostant cap a l’altar ma¬jor. No havia entrat a l’església d’ençà del dia que em vaig casar. De les finestres estretes i altes, algunes amb els vidres trencats que deixaven veure cel ennuvolat a trossos, venien taques de colors, i l’altar major, tot ple de lliris d’or fi, era un crit d’or que pujava amunt, endut amunt per totes les columnes, fins a les punxes del sostre, que recollien el crit i l’enviaven al cel. […] La gent s’agenollava i jo, mirant-los tots agenollats, no em vaig enrecordar d’agenollar-me i la senyora també estava dreta, potser perquè no es podia agenollar, i va venir l’encens i mentre l’encens s’escampava, vaig veure les boletes damunt de l’altar. Una muntanya de boletes una mica cap a un costat de l’altar, al peu d’un ram de lliris de Sant Antoni, i la muntanya de boletes anava creixent; les unes naixien al costat mateix de les altres, com bombolles de sabó, molt estretes, molt apilotades, les unes al costat de les altres i tota aquella muntanya de boletes pujava amunt, amunt i potser el capellà també les va veure perquè un moment va obrir els braços, amb les mans acostades al cap, com volent dir, Reina Santíssima, i jo vaig mirar la gent, em vaig girar a mirar els que estaven darrera meu, fins a l’acabament de l’església i tots tenien el cap ajupit i no podien veure les boletes, tan al costat les unes de les altres que ja vessaven de l’altar, que aviat arribarien als peus dels escolanets que resaven. I aquelles boletes, de color de raïm blanc, s’anaven rosant de mica en mica i es feien vermelles. Cada vegada més de llum. Tot un costat de la muntanya ja era vermell. Aquelles boletes eren com els ous de peix, com els ous que hi ha en aquella saqueta dintre dels peixos, que s’assembla a la casa dels nens quan neixen, i aquelles boletes naixien a l’església com si l’església fos el ventre d’un gran peix. I aviat, si durava massa, tota l’església seria plena de boletes que cobririen la gent i els altars i les cadires. I es van començar a sentir unes veus de lluny, com si vinguessin del gran pou de la pena, com si sortissin mig apagades de colls tallats, de llavis que no podien dir paraules i tota l’església va quedar morta: el capellà clavat a l’altar, amb la casulla de seda i la creu de sang i de pedreria, la gent tacada per les ombres dels colors dels vidres de les finestres estretes i altes. Res no vivia: només les boletes que s’anaven escampant, ja fetes de sang i amb olor de sang que feia fugir l’olor d’encens. Només olor de sang que és olor de mort i ningú no veia el que jo veia perquè tothom estava amb el cap baix. I damunt de les veus que venien de lluny i no s’entenia què deien, es va alçar un cant d’àngels, però un cant d’àngels enrabiats que renyaven la gent i els explica¬ven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra i el cant deia que miressin el mal, que Déu feia vessar de l’altar; que Déu els ensenyava el mal que s’havia fet perquè tots resessin per acabar amb el mal. I vaig veure la senyora dels ciris que també estava dreta perquè no es devia haver pogut agenollar, i tenia els ulls que li sortien del cap i ens vam mirar i vam quedar una estona encantades mirant-nos, perquè ella també de¬via veure els soldats morts, ella també els veia, m’ho deien els seus ulls de persona que li han matat algú amb bala i al mig d’un camí; i espantada pels ulls de la senyora vaig sortir mig trepitjant gent agenollada i a fora queia la pluja fina com quan havia entrat. I tot era igual.

I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa… Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol… amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t’atrapin, vola amunt, esca¬les amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar… vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt… i corria cap a casa meva i tothom era mort. Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, que vivien com si els haguessin matat. I vaig pujar l’escala amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m’hi vaig clavar d’esquena, respirant com si m’ofegués, i vaig veure en Mateu que em donava la mà i deia que no hi havia més remei…