La taula i les estrelles

Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.

S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra!

Cada cor és un minut que dura
tant com una vida; cada vida,
un cor que bat durant un breu minut.
Així ens bevem els anys: en un sol glop
de llet, just el primer. Els altres vessaren.

Les passes silencioses dels núvols, el vent
que se’ls endú on la memòria cessa,
l’insecte que s’ignora llamp, el rellotge malvat
amb agulles de judici, tot això i res
no val un pam de blau de la misericòrdia
que ho permet i s’ho estima.

Però, Déu meu, a quin preu, a quin preu,
el brevíssim permís d’estimar!