La base de dades de les Lletres Catalanes
Ja són dins el veritable camí de les closes, gairebé un túnel de tamarius d’un verd grisenc, i les fileres de saules, de freixes, d’àlbers: cap no ha perdut la fulla, encara.
(Sortint del poble pel camí dels Tamarius, arribareu al cap d’un quart i mig a les closes, i ja em direu si gaires indrets us somriuen més dolçament, sempre que no us deixeu enganyar pel posat il·lusòriament tranquil d’aquest paratge i espereu que us entortolligui al cor com una heura de lenta creixença …les closes a la primavera, quan enmig dels recs veureu esclatar una munió de petites flors blanques i els arbres de les voreres, saules, freixes, plàtans, verdegen tots a la seva manera, mentre algun pollancre escadusser treu els seus borrons rosats, amb carnació de galta. I a l’estiu, quan sovint alena la marinada i les xiques erugues verdes es pengen i caminen en arcs flexibles entre les branques vincladisses i les menudes reinetes salten al fresseig de les vostres passes i veieu entre el tapís fullós les tórtores brunes matisades de llicorella i farigola …les closes a l’hivern – quan hi corre la tramuntana com una gran esgarrifança – encara xopes de les pluges de tardor, i mireu els arbres nus com un poema descarnat, reixes vives, cossos oferts a l’abraçada impetuosa del vent que va eixugant, però mai ben bé del tot, els efímers estanys, els falsos aiguamolls on el dibuix de branques i branquillons s’emmirallava, on venien a beure les fredelugues de crestes airoses i fins i tot, en dies freds, algun aplec de bernats pescaires… …el gos de la besàvia, la Viola, diuen que es va esmunyir fins a les closes per morir-hi, quan va adonar-se que ja no podia flairar res més, i així es va adormir panteixant entre la seda de l’herba i la mortalla de les fulles i una casa d’arrels va ser el seu clot.)
Jo l’acompanyava, molts dies de festa, a passejar sota els pins: m’agradava sentir-hi cantar el vent, olorar les petites plantes que creixien al sotabosc i sentir-li dir el nom de totes; més cap a l’estiu, conèixer els ocells que venien a viure-hi, estadants benvinguts: el siboc, el gaig blavís, l’oriol, menjador de figues, que s’hi amagava…
Text:
Ací vaig aprendre amb en Tomeu a caçar espàrgols quan començava la primavera, i rovellons i ceps, a les tardors que s’allargaven, fins a les primeres gebrades. Les veritables olors de la infantesa són encara per a mi la flaire dels gessamins i jonquilles de Bellvís…
Molts estius passo uns quants dies endreçant vells papers i ordenant l’arxiu de Les Closes, és a dir, de can Geli de Vilamacolum, a l’Empordà. Sembla que un imant m’atregui cap als antics lligalls, les escriptures amb paper segellat més “modernes”, els plecs de cartes dels besavis, les llibretes on cada hereu anotava any rere any “los grans collits en l’anyada” i els llibres més antics de capbreus de Sant Quirze de Colera, començant pels de bella escriptura gòtica…
Per això, entre els contes on he deixat lliure el vol de la imaginació, s’ha escapolit de l’arxiu i s’hi ha ficat, com el peixet de plata entre els papers, un relat ben històric, arrelat a la vida quotidiana d’un vell casal empordanès…
(Em sap greu que us calgui conèixer Vilasirvent un diumenge a la tarda, perquè el poble us semblarà potser massa quiet, com ancorat en una immobilitat silenciosa. Però els altres dies la Serafina menor —que té més de vuitanta anys— encara feineja per la casa o a l’hort, i no tindria tant de lleure. Abans d’escoltar-la pujarem al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l’escenari. No restaureu pas decebuts en veure la plana… Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.
Vilasirvent des d’aquí dalt us semblarà més gran que no és realment, per l’amplària dels patis i la gran quantitat d’edificacions —cases, pallers, coberts per als tractors, quadres— que s’estenen des del cementiri, a ponent, fins a la petita església romànica que mai no acaben de restaurar, vora els alts xiprers i les atzavares d’una sola florida. Hi ha moltes cases quasi buides: algunes ja mortes, deshabitades, deixades a una lenta destrucció; dues o tres de llogades a passavolants, i altres on el teulat abriga la solitud d\m vell o d’un matrimoni ja molt gran que té els fills —sempre pocs— a ciutat. El poble no arriba ni de bon tros a les tres-centes ànimes, i els nois que volen treballar la terra nodridora sovint no troben una companya que s’hi vulgui casar i s’acontenti de viure en un poble… Com podeu veure, el mar no és pas gaire lluny: la distància que el separa de Vilasirvent és com una resclosa que deixa alenar la marinada i arribar grans vols de gavines fins als sembrats; de vegades, també, alguna filera de collverds, que vénen dels aiguamolls, i en canvi tanca l’allau de turistes; només alguns d’escadussers vénen a escoltar les sardanes, el dia de la Festa d’estiu, a la plaça voltada d’acàcies encara joves i de cases molt velles amb graciosos ràfecs.)
…per la porta mig oberta m’arribaven les veus dels meus pares, clares en el quietíssim silenci de les nits de Vilasirvent. Es devien pensar, és clar, que jo dormia, perquè no havia fet cap moviment; parlaven de mi i això encara em va fer parar més l’orella : vaig sentir com la mare deia que li sabia greu separar-se al¬tre cop de mi; de fet, havia estat el primer estiu que jo l’havia ajudada amb certa eficàcia i s’havia sentit acompanyada per mi.
—A més —afegí— trobo que l’Adelaida ja es fa gran i tinc por que la teva mare l’aviciï massa; estic segura que li ho consent tot.
El pare, amb veu ensonyada, mig rondinaire, mirava de tranquil•litzar-la, però la mare reprenia la seva cançó, ara amb mots que em van deixar esborronada.
—No t’ho prenguis malament, Andreu, però no sé si la constant influència de l’àvia serà prou bona per a la nena.
—Què vols dir, Carmeta?
—Bé, ja saps de què .parlo… la teva mare va fer en¬raonar molt al poble i força gent deia que s’entenia amb en Miquel Comellas, els primers anys de vídua…
—Vaja, doma —la veu del pare tenia una nota d’im¬paciència— sembla estrany que et creguis totes les en¬raonies que corren pel poble! Mira, estic cansat, deixa’m dormir i no en parlem més; la mare és molt respectada a Bellvís i t’asseguro que la nena aprendrà molt al seu costat i al col•legi de les monges, encara que no tant com jo voldria; sempre més que ací, que les nenes no apre¬nen res de res a l’escola.
No vaig sentir res més que un sospir de la mare, primer, i després, gairebé tot seguit, el bleix del pare, que ja dormia; en canvi jo estava desvetllada com mai. L’àvia era el meu ídol i no podia sofrir que me la toques¬sin. Vaig sentir un rampell irracional d’ira contra la mare, pobra, i recordo que pensava : «la mare vol que em que¬di aquí per ajudar-la; per això diu aquestes coses i tam¬bé perquè té enveja, perquè l’àvia encara és més bonica i molt més elegant que ella». Aquest pensament em portà una certa pau i al capdavall em vaig adormir, però l’en¬demà, en despertar-me més aviat que de costum, a l’hora que sovint es tenen idees lluminoses, vaig decidir que aniria a veure la Serafina i li faria explicar si era veri¬tat que al poble deien «allò» quan l’àvia era jove. Per a mi aquella acusació, que ara et deu fer somriure en llegir-la, als tretze anys i amb els prejudicis i l’educació rebuda a les monges, era un afer greu i el volia aclarir, naturalment a favor d’ella. Em descuidava de dir-te que en Miquel Comellas havia estat força temps, fins que morí, el seu administrador.
Havent esmorzat vaig anar, tal com havia pensat, cap a casa de la Serafina major; no sé si és la mateixa casa on ara viu la seva filla, però aleshores era la casa del poble que m’agradava més. Per començar, era l’única que es trobava al capdamunt d’un carrer que feia una mica de pujada, perquè tota la resta del poble és plana com una mà, llevat de la minsa elevació on hi ha l’església. Era a tocar de la Vinya de les Costes. Recordo que al davant hi havia un veritable jardí : no pas figuerasses, o quatre geranis o unes quantes dàlies com en les altres cases que jo coneixia, sinó un jardinet amb boixos reta¬llats d’estranyes formes, amb mates de romaní florit, ro¬sers, roses místiques, i cactus nans i clavells de pastor que havia aconseguit avivar a la pendent. Gairebé no es veien les pedres de la vella façana, cobertes per una gran mata de petúnies aèries, que s’enfilaven més amunt de la porta, totes florides de corol•les blaves amb tocs liles i fons blanc. El marit de la Serafina, home reposat i poc enraonador, havia omplert la casa de rústegues es¬cultures que feia, a estones, amb troncs d’arbre i amb rabasses que treballava amb paciència i un art natural.
Vaig trobar la Serafina a la cuina, molt polida, que endreçava les coses d’esmorzar, i li vaig explicar tot allò que havia sentit aquella nit. Ella em va escoltar amb molta atenció i em va assegurar que la meva àvia podia anar amb el cap ben alt i que ja sabia qui havia fet córrer aquelles parleries : la Margarita, l’altra minyona que treballava a la casa amb ella. Havia dit pel poble —va continuar— que la senyora s’entenia amb l’adminis¬trador, que pel temps del batre vivia sempre amb la família, a Vilasirvent; però ella, la Serafina, no s’ho va creure mai i jo havia de fer com ella, perquè, comptat i debatut, què havia vist la Margarita? Només perquè havia ullat en Miquel Comellas al balcó gran, després d’una nit d’estiu molt calorosa, ¿com podia assegurar i fer-se forta que venia de l’alcova i saleta on dormia «do¬nya Dolors»? L’habitació de l’administrador era a l’altra banda de la sala gran, i totes tres peces donaven a la gran balconada que s’obria a la façana de la casa, davant del jardí; d’acord —digué—, això ho sabíem tots.
[…]
Va ser molts anys més tard, el mateix que em vaig casar, quan vaig saber dels llavis de la vostra besàvia la història veritable de les seves relacions amb en Miquel Comellas. La Margarita no havia mentit, però les seves, paraules tampoc no podien expressar tota la veritat : l’administrador sortia aquella nit, efectivament, de l’ha¬bitació de l’àvia, on tenia tot el dret d’entrar perquè era el seu marit. Jo he vist el document del seu matrimoni secret amb en Miquel Comellas; me’l va ensenyar ella mateixa, poc abans de casar-me. Volia —em va dir— que almenys jo, que havia viscut tant de temps al seu costat i li havia mostrat sempre molta estimació, fos testimoni davant qui calgués que no hi va haver res de reprovable en la seva vida; no ho havia de dir a ningú, però —va recalcar-m’ho—, si no era necessari i fins que ella ja no fos d’aquest món. I jo vaig complir el seu desig.
Text: