Les cròniques del déu coix

«Afrodita i jo»

Cap déu, mai, no hauria volgut casar-se amb Afrodita. La meva esposa era la deessa de l’amor, del desig i de la copulació i duia entre els seus atributs la impossibilitat de ser fidel. És clar, no ho dèiem així als mortals, que s’haurien bolcat en adoracions absolutes cap a ella i això Hera, la meva mare truja, no ho hauria suportat. Hera, la mateixa que va llançar el seu fill per la borda de l’Olimp, era la deessa de la família, de la virtut i de l’abnegació.

Cap déu, mai, no hauria volgut casar-se amb Afrodita, excepte Hefest, jo, massa lleig per esperar trobar una esposa del meu rang. Estava condemnat a posseir alguna mortal per engany o a tornar a la cova submarina per gaudir de la pell de Tetis.

L’etiqueta de l’Olimp, però, especificava que només les deesses verges per atribut podien prescindir d’un marit i Afrodita soIs havia estat verge uns instants després de néixer. Com se sap, va emergir ja adulta de la mar, creada de l’escuma salada barrejada amb esquitxos de l’esperma d’Urà, quan el fill d’aquest, el meu avi Cronos, li va tallar els genitals… Va emergir prop de Xipre i abans mateix de tocar la riba ja segregava aquesta flaire a la qual cap mascle diví ni mortal no sap resistir-se, i un pescador que l’havia vista caminar per la platja no va saber mai que havia desflorat una deessa.

Era present el dia que vaig irrompre a l’Olímp per exigir el meu lloc entre els déus majors. Com els altres, en veure’m travessar la sala del tron al ritme del meu cos trencat va fer una ganyota en la qual el fàstic era matisat per la sorpresa. Alguns van ser temptats d’ensumar l’aire per saber si, a més de ranc i lleig, també era un ésser pudent, però Tetis m’havia rentat i perfumat amb els iris més purs de la mar. Afrodita potser hi va reconèixer els efluvis de la seva pròpia naixença, ja que la seva segona mirada, després de la mirada de fàstic i sorpresa, va ser d’interès cap al meu cos; i la tercera, que va tenir cura de dissimular, una mirada de desig.

En aquell moment, no vaig copsar cap d’aquestes tres mirades, només pensava en Zeus, al qual m’apropava a poc a poc; la presència dels altres déus al voltant meu era tan soIs una vibració, formes vagues que no m’havien de pertorbar en la meva tasca de presentació al rei dels déus. D’aquestes tres mirades me’n va parlar més tard, quan vam haver fet l’amor per primera vegada. Afrodita podia tenir qualsevol mascle, déu, semidéu o humà, i va tenir-ne milers, gairebé podria haver-los tingut tots, tots els que li agradaven. El seu viatge per la vida olímpica era un passeig pels paisatges de la beIlesa masculina. I quan em va veure tan torcit i maldestre va pensar que posseir el déu més lleig, que seria també el mascle més malatractiu amb el qual s’uniria mai, podria ser la seva conquesta més honorable.

Justament, sabent-me malatractiu, vaig resistirme-li com ningú no se li havia resistit. Necessitava entendre per què em volia, i res, a part de la novetat, no em semblava una raó prou imperiosa perque insistís i insistís encara. Puc semblar presumptuós, però haig de dir que vaig fer-la fora diverses vegades de la meva cambra, preferint divagar amb el cos de Tetis cap al qual ejaculava tot dormint, però Afrodita tornava, cada vegada més oferta. Era la cosa viva més bella que ningú hagués vist mai. Ara que és morta ningú ni res no podria ser-li comparat, i menys les santes deIs cristians que de tan vergonyoses sembla que s’acabin de compixar.

Vaig fer-la fora diverses vegades, fins que un dia, vestida de manera gairebé púdica, va preguntar-me si podia convidar-me a les seves estances per compartir el fum d’un sacrifici, prometent que no intentaria res per seduir-me. Vaig veure’m obligat a acceptar i, aquell vespre, va explicar-me que el protocol olímpic li imposava de trobar un marit. Com si sol•licités un favor va demanar-me si volia ser aquest marit, i vam parlar-ne com si fóssim humans que regategen un acord a davant d’un jutge.

Quan vaig haver acceptat, i quan vam haver enviat un herald als altres déus perquè tots ho sabessin, va abaixar els ulls i podria jurar haver-Ia vist envermellir quan va preguntar-me si volia esperar el vespre de les noces per consumar l’acte de carn –va dir-ho així– o si preferia avançar-me a la cerimònia.

Del que va fer del meu cos, del que va ensenyarme a fer del seu, no en diré res.

Després, en els anys en què vam conviure, vaig haver de protegir-me d’aquells que es venjaven de l’enveja mofant-se de l’espòs banyut. Afrodita no m’havia amagat mai que faria l’amor amb d’altres. M’havia encoratjat a seguir el seu exemple, «el cos més bell també acabarà sent cansós, i d’altres boques menys refinades un dia te temptaran»; tenia raó. Afrodita coneixia cadascun dels mecanismes del desig i crec que ningú mai no podrà parlar-ne amb més saviesa.

M’era igual, doncs, que anés a jaure amb Ares, també anomenat Mart, el déu de la guerra, i que eIs seus gemecs barrejats ressonessin fins a Creta. M’era igual però Ares, que era bell i valent però de poc seny, va voler fer gala de les seves gestes amb la meva esposa, fins que els éssers menors que l’acompanyaven van començar a mofar-se de mi. Jo, que en aquell moment ja havia tornat a tastar d’altres pells, hauria menystingut la seva vanitat però Afrodita, una nit, va avisar-me:

—El joc deIs cossos no és només entreteniment, també és potència i poder. Si no respons a aquestes burles perdràs el respecte de Zeus i aleshores ja no seràs res més que un pobre coix immortal que pica ferro sota terra, ningú no et voldrà parlar, ningú no voldrà rebre en regal cap deIs teus artefactes. Et quedaràs sol per sempre més.

Va ser ella qui em va suggerir el pla que em va permetre consolidar el meu lloc. Molts segles més tard, vaig veure pintures humanes que m’ensenyen com no sóc ni seré mai: mig calb i de cabells blancs, amb la cara arrugada dels humans vellards i un esbós de gep que em fa vinclar l’espatlla. I ensenyen mon esposa com si fos una humana només bella, humiliada pel meu parany i aferrant-se a Ares que escup ràbia i vergonya.

Ares, sí, va escopir ràbia i vergonya. Seguint els consells d’Afrodita, vaig fabricar el fil més prim que mai s’hagués vist i que era, també, el més sòlid, concebut perquè cap déu que no fos el seu creador no pogués trencar-lo, i vaig fer-ne una xarxa tan fina que cap dit no la podia percebre. Vaig disposar-la damunt del nostre llit de matrimoni i en lloc de marxar cap a la farga vaig amagar-me en una antesala, esperant que Afrodita i Ares es rebolquessin en aquest mateix llit. Aleshores, la xarxa va empresonar els dos amants, que eren tan cenyits l’una contra l’altre que no podien moure ni per acabar el vaivé de l’un dintre l’altra.

Mentre Afrodita prenia un posat humil, Ares cridava i amenaça. I jo vaig fer allò que havíem convingut, vaig cridar els altres déus, d’un en un pel seu nom, i tots van acudir, excepte Hades, que mai no sortia del seu reialme; van venir tan ràlpidament com van poder, atrets pel to imperiós de la meva veu, al qual no estaven acostumats. I van riure. Van riure tant que, més tard, vaig haver de reparar les esquerdes del palau. Era un oceà de riures que ho cobria tot.

Ares mai més no va cobejar Afrodita, cosa que m’era indiferent, però sobretot mai més no va intentar humiliar-me ni va poder venjar-se perquè Zeus, que havia rigut més fort que tots els altres plegats, li havia prohibit que intentés fer-ho. Jo vaig ser més temut i respectat, i quan vaig demanar a Afrodita què podia oferir-li per regraciar-la, va somriure d’un somriure a penes dibuixat i com si no hi donés importància va dir-me:

—Sigues lleig, coixeja i estima’m una mica; només una mica, però per sempre.

I aquí sóc.