Les dones i els dies

Gabriel Ferrater i Soler

Reus

 - 

1922
Sant Cugat del Vallès

 - 

1972
Categoria: Poesia
Editorial: 
Primera edició: 2002
Ciutat on es publica: Barcelona
Traduït:

Dades generals Llibre

Les dones i els dies (1968) és sens dubte un dels llibres més importants en la poesia catalana de la segona meitat del segle XX. Gabriel Ferrater hi va reunir els poemes que havia publicat anteriorment a Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966), però no es va limitar a confegir un simple aplec de reculls de versos. Hi va incorporar poemes nous, en va deixar de banda algun de vell i va reordenar el conjunt per construir un volum orgànic, que posa en relleu la coherència d?un projecte poètic intens i consistent. La present edició reprodueix amb fidelitat la disposició dels poemes que presentava la primera, que Ferrater es va encarregar personalment de dissenyar, i corregeix les poques errades que presentava el text. A més, incorpora en un suplement els quatre poemes que Ferrater hauria afegit a Les dones i els dies si hagués tingut ocasió de preparar-ne l’edició definitiva.

Aniversari II

Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i, l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres,
l’altre, caliu d’inquietud.

Fi del món

Puc repetir la frase que s’ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.
La terra pedregosa i fatigosa
de caminar, i els arbres que em ferien
els ulls amb una branca delicada,
tan vivament maligna, convincent
amb la prova millor, la de les llàgrimes,
sembla que no són res. Es van donant
a l’amplària grisa, jaspiada
d’esperma pàl·lid, embafós. Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s’enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.

Text:

Tant no turmenta

Les hores amicals no et deixen sol
gairebé mai. No et costa gens
de veure-les fluir embullades, com els flocs
d’una boira de lent onejar.
Un que se n’esvaeix, gairebé mai
no deixa de dur-ne un altre al seu indret
de l’aire: així respira un home sa.
Gairebé mai no et costa gens
d’oblidar el trenc del gemec, el cop de vent
com una fusta que s’estella, i la visió
del paisatge un instant net, la teva terra
de línies terriblement verídiques.

El lector

Entre els objectes del món, entre els pocs
objectes que he agafat, hi ha un tallapapers:
una fulla curta de marfil,
nua per als meus dits, que se’m torna rossa o pàl·lida
segons la llum dels dies i dels llocs.
Fa vint anys que me’l trobo dins la butxaca,
i no recordo qui me’l va donar.
Oscat: moltes vegades l’he collit de terra
dins una cambra meva, o bé d’entremig de peus
després de pagar la nit d’un bar.
M’ha obert milers de pàgines: records, mentides
d’uns altres homes (i de ben poques dones).
I no recordo qui me’l va donar.
No sé mentir-me un record més, alguna mà.

Text:

Josep Carner

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l’olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb que en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem, Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.

Text:

Plena de carrers per on he tombat...

Plena de carrers per on he tombat
per no passar pels indrets que em coneixien.
Plena de veus que m’han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d’on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m’han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

Cançó del gosar poder

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.
Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.
Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.
Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

Llibres relacionats Autor

Shopping Basket