Llei d’estrangeria

Cap crònica antiga no m’ha parlat mai de tu.
Ni del teu nom.
Ni del cos que m’has ofert
com un país amic
sense cap barrera a la frontera.
No m’ho anunciava cap oracle,
però has aparegut d’un nou món,
d’un demà que ahir no esperava.

Deleja tant la terra
que la vegin ulls de guaita.

L’amor és un port
que arriba per fi a un vaixell.

He sortit a perfumar el meu cos
de qui m’espera. M’he afaitat bé:
la mandíbula és terreny de bes.
Sóc una diana
que corre cap al dard,
aigua de blaurajola de piscina
cap al nedador que ha saltat del trampolí.

Si ara fos un avió i m’estavellés,
us cegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.

No sabia que un dia
et compararia a aquesta ciutat.
Tampoc que vindria sol a visitar-la
ni que t’escriuria aquesta carta
per dir-te
que quan fa fred en un país de calor,
penso en tu.
Que quan al basar
venen fruita que no és de temporada,
penso en mi.
Que quan algú paga més del compte
i l’estafen perquè no sap el canvi,
penso en nosaltres.

Hi ha amors
dels quals només et quedes
amb els llocs on els vas viure:
en una ciutat blanca
vas estimar un cos fosc,
i t’hi vas enfonsar endins
així com en direcció contrària
els minarets van cap enfora.

Hi ha amors
dels quals només et quedes
amb els noms: ara sonen
com països envaïts per una gran potència
i que han desaparegut dels mapes.
L’oblit és un mar sense cap costa.
O només un got begut.

N’hi ha d’altres
dels quals només et quedes
amb els llavis que besares:
el paisatge del goig
ja no saps quin era: cambra sense murs,
desert sense calor, i ara et dol la boca
despullada d’aquella altra.

I hi ha els amors
que encara han de venir,
un exèrcit en missió de pau que avança cap a tu
armat fins a les dents.

En la pau de la teva mà sobre el meu cos,
llegeixo la Guerra del Peloponès…
Des de les ulleres de sol
les pàgines del llibre són més fosques,
els combats més cruents,
la sang vessada,
negra.
Com mai
tanta derrota? –et demano.
Tu em treus les ulleres
i la llum de l’illa
crema totes les paraules de Tucídices.
Com les espases dins les beines
caben les boques exactes
en els besos.

Vam estimar-nos sense edat.
Al capdavall, els dos
som de la mateixa era geològica,
i habitem uns paisatges
que abans foren de mamuts
i dinosaures. Nosaltres
també ens extingirem.
I el nostre amor, abans.
Com una espècie devorada per una altra
en un món primitiu
que es repetia en els gemecs
de l’un dins l’altre.
Que ràpid s’apagaren
els volcans dels nostres dies.
Seguí un temps lent de glaciació
i finalment l’adéu:
un meteorit impacta el nostre planeta
allunyant-lo
de la llum.
El teu nom ara,
fòssil de petxina
en un país sense mar.