Lleures i converses d’un filòleg

Els estudis, articles i llibres escrits sobre el llenguatge correcte i literari, entre nosaltres, han estat gairebé sempre orientats, més o menys exclusivament, envers la llengua escrita. Qualsevol cosa que es digui a propòsit de la bona elocució catalana tindrà almenys, en gran part, el mèrit de trepitjar un camí poc fressat. I com sigui que aquest article es publicà a honor d’un gran orador i escriptor eminent, sempre preocupat per la defensa de la bona llengua catalana dins el nostre ambient social, em semblà oportú de donar-hi a conèixer les meves idees sobre, la matèra definida en el títol, aprofitant notes preses per a una conferència.

Tasques molt urgents em priven de fer ara un estudi profund de la qüestió. Però aquestes notes tindran almenys la utilitat de concretar, amb exemples, la major part dels dilemes que es plantegen i de les normes en què tothom està d’acord; i potser se’ls reconeixerà el valor de venir d’algú que ha estat sempre atent a la realitat fònica coberta pels símboIs gràfics, molt més que no solen estar-hi els nostres preceptistes. Parlaré en primer lloc de l’elocució dramàtica o teatral, però és clar que moltes de les meves observacions s’apliquen a la declamació i a l’oratòria.

Per començar constatem que no hi pot haver una sola i única pronunciació dramàtica. L’elocució no serà la mateixa en representar un sainet de Vilanova o una gatada de Pitarra que si recitem la Nausica o la lfigènia de MaragaII, De plaer no n’hi ha mai prou de Coromines, o Mar i Cel de Guimerà. I tampoc no hi pot haver identitat completa ni en les diverses obres d’un mateix autor: no serà ben igual en Mar i Cel que en Terra Baixa, ni ben bé la mateixa en obres de Pous i Pagès com L’Endemà de Bodes que en La Papallona. El qui encarni Manelic podrà dir i fins haurà de dir, per exemple, trebaiar, tabé, vòs venir; tot altre personatge, és clar, evitarà tals formes i dirà sempre treballar, també, vols venir, etc.

A part casos molt especials, com el de Manelic, tota elocució dramàtica ha d’obeir igualment a dos pols d’atracció: la distinció i la naturalitat, i ha de fugir alhora del vulgarisme i de l’afectació. La pedra de toc en tota pronúncia ha de ser aquesta: és afectada? S’ha d’evitar. És vulgar? S’ha d’evitar. Si, de més a més, fugim de les pronúncies acasteIIanades i de tota pronúncia estrangera, tindrem la bona elocució dramàtica catalana.

L’elocució dramàtica ha d’ésser un poc més distingida que la familiar, i tanmateix no pot ser una pronúncia afectada. Hi ha, doncs, un mínimum en què s’ha de distingir de la pronúncia familiar barceIonina. Entre altres coses, cal fer, sempre i plenament, sonora la combinació tj (o tg) –fetge, sitja, jutjar…–, i les combinacions bl i gl en els mots com poble, reblar, estable, regla, joglar. No ometre mai la e (o a) vora una r, en mots com però, veritat, feredat, escarabat; ni la -t, o -d final darrera una -r en curt, tort, verd; pronunciar vull i cella, i no pas vui ni ceia; etc. La rr ha de ser fortament i robustament vibrada, i no pas reIaxada o fricativa com la fan molts; iguaIment la -r finaI o davant consonant (forta, taverna, mar). Cal articular fortament les consonants finals: amic, pot, Joan, cap, tem (gairebé com si fossin dobles). No deixar caure la -t de -st (just, he vist caure, etc.). En termes generals: l’articulació ha de ser un poc més tensa que la familiar.

Cal descartar intransigentment tota mena de vulgarismes. No dir mai un atre o un antre; ni prèmit; ni nosatros o nosatres o naltres, etc. Evitar totes les assimilacions vulgars, com tot dos, etzistir, caddell, cat tros (per cap tros), sats i catsa (per saps i capsa), tens (per temps), prensa, imprenta. No dir mai semana per setmana (pron. semmana). Pronúncies deixades i populars, com aquet home, am els amics. Vulgarismes com tot lo dia, la un, vint-i-un pam (per vint-i-un pams).

Ha de ser una pronunciació intransigentment catalana. En primer lloc la base articulatòria. No es pot tolerar que hi hagi qui, fent teatre català, pronunciï la I com a dental, no velar (o sigui prima, no espessa), és a dir que la faci com en francès o en castellà; que pronunciï aa prepalatals, com les castellanes i franceses; o ee i oo mitjanes, en lloc d’obertes i tancades: aquest és un defecte dels rossellonesos i dels vilanovins (i algun penedesenc), però sobretot de la gent de parlar acastellanat, que tot actor, sigui d’on sigui, ha de fer un estudi per evitar; evitar Ies ss andaluses, les yy o ii consonants de timbre fortament fricatiu (aquella pronúncia amanerada que diu caient gairebé com si fos cajent), la substitució de la II per una y, la pronunciació de vocals nasals o rr afrancesades, o jj i zz imperfectament sonores. En un mot, l’articulació ha de ser totalment i enèrgicament catalana, sense manlleus ni transigències amb la castellana ni amb cap altra de forastera.