Llibre dels minuts

S’ESQUERDA i finalment es trenca el plat que em conté, el plat
on em recullo cada nit, el plat que sóc, el plat on dono a menjar
el que sóc. S’esquerda i finalment es trenca la paraula plat, que
contenia la paraula jo, que contenia la paraula tu (mira quin
escampall de lletres, com si també s’hagués trencat el diccionari).
Tinc la certesa que sóc morta molt abans de contemplar el cos
estès a terra. Qui m’ha deixat relliscar d’entre les seves mans,
com una safata de porcellana ensabonada? Morir-se així com
s’esmicola un plat. I contemplar l’ànima, càlida com sopa, sobre
les rajoles que callen.

LA inèrcia és una estranya propietat de la matèria. Quan marxes,
per exemple, l’aire conserva l’escalfor del teu cos durant una
estona, així com la sorra guarda tota la nit la tebior trista del sol.
Quan marxes, per continuar amb el mateix exemple, les meves
mans persisteixen en la carícia, malgrat que ja no hi ha pell per
acariciar, només la carcanada del record descomponent-se al buit
de l’escala. Quan marxes, deixes enrere un tu invisible adherit a
les coses més petites: potser un cabell a la coixinera, una mirada
que s’ha entortolligat amb els tirants del desig, una crosteta de
saliva a les comissures del sofà, una molècula de tendresa al plat
de la dutxa. No és difícil trobar-te: l’amor em fa de lupa.

PESAVEN el cos uns minuts abans de morir. Pesaven el mateix cos
uns minuts després de morir. Una simple sostracció matemàtica els
havia d’indicar el pes de l’ànima. Hi penso, ara, mentre sostinc el
llibre nou entre les mans, les paraules encara untoses com les plomes
d’un ocell nascut de poc. I em pregunto si, un cop llegit, també
pesarà menys. Com un cos quan perd l’ànima.

SÈIEM al voltant de la taula. De vegades, érem tretze a compartir
aquella llum que se’ns trencava entre els dits, prima com pa àzim.
De vegades, érem només dos, possiblement tu i jo, o només les
nostres ombres que tenien gana. De vegades, seia una sola persona
i amb els dits temptejava la fusta, com qui busca el plat tebi on
escumeja la claror.
Fins que un dia vam saber de la mort gairebé per atzar, com si es
tractés d’un joc: cada vespre quedaven menys cadires disposades al
voltant d’aquella taula. Cansats i envellits, però, encara corríem per
assegurar-nos un seient, per arrabassar-li a la vida l’últim rosegó de
llum.