Memòria de Pompeu Fabra. 50 testimonis contemporanis

Devia ser l’any 1928. Les Edicions Proa havien ja publicat uns quants volums quan, un dia, amb gran sorpresa per part nostra, rebérem una carta del Mestre aconsellant-nos que ens hi presentéssim, car necessitaven un corrector. Allò fou un manament per a nosaltres. I amb quina il·lusió, però amb quina temença acceptàrem l’encàrrec! Pobre senyor Fabra! Ni mai que ens hi hagués fet anar, a la Proa; però en el pecat trobà la penitència, perquè llavors cada dos per tres ens tenia a la seva oficina de l’Institut, al Palau de la Generalitat, o a la sortida de classe del Politècnic, amb un reguitzell de problemes de llengua i gramaticals que se’ns presentaven contínuament durant la nostra tasca de revisió d’originals i de correcció de proves de Proa. (Cal tenir present que el Diccionari General no sortí fins l’any 1932.) Com que el Mestre vivia a Badalona, des del Politècnic l’acompanyàvem a l’estació de França, trajecte curt, certament, però que aprotitàvem de debò per al nostre objecte. I aleshores sí, que érem deixebles directes del Mestre: i tant, si ho érem! Cada consulta que li fèiem era tota una lliçó per a nosaltres sols!

Alguns dies, i sempre a dos quarts de nou del matí, el mestre Pompeu Fabra i jo coincidíem al mateix tramvia: el 43. És a dir, era jo qui, en agafar-lo als Quatre Cantons del Poblenou, coincidia amb ell. El 43 era el tramvia que feia el trajecte de Badalona a Plaça d’Urquinaona. (…) Aquell senyor del tramvia de Badalona, em cridà l’atenció des del primer dia que el vaig veure fumant la seva olorosa pipa a la plataforma del tramvia donant conversa al conductor. (…) Tinc la sensació que les seves Converses Filològiques es van iniciar embrionàriament en aquell tramvia.