Mil cretins

Quim Monzó

Barcelona, Barcelonès

 - 

1952
Categoria: Narrativa
Editorial: 
Primera edició: 2007
Ciutat on es publica: Barcelona
Localitzacions al llibre: 
Traduït: No
Premis literaris: Maria Àngels Anglada - 2008

Dades generals Llibre

En un nou pas endavant, Monzó passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor. Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana.

El senyor Beneset

El fill del senyor Beneset arriba a la residència geriàtrica i saluda la noia que hi ha a recepció, una noia amable i sensata que va ser, de fet, qui, quan buscava una residència on cuidessin el senyor Beneset, va decantar la balança i va fer que optés per aquesta i no per l’altra que també li agradava, al Putxet. La noia i el fill del senyor Beneset xerren de quatre coses. De com va la vida en general, de la Setmana Santa que s’acosta, del nou asfaltat del carrer i de com està el senyor Beneset últimament. Quan ja sembla que han parlat prou estona, el fill diu «En fi…» i somriu com dient «És molt interessant la conversa però t’he de deixar i he d’anar a l’habitació». La noia, que en el fons està cansada d’haver de parlar de quatre tòpics semblants amb cada familiar o amic de cada resident, fa cara d’«Hòstia, a mi també em sap molt de greu, però entenc que hi ha coses que són primordials, i una és visitar el pare». De manera que el fill del senyor Beneset s’allunya del taulell i va cap al pati. El travessa fent sonar la grava sota els peus amb ímpetu adolescent, entra a l’ascensor, arriba a la planta tercera i enfila el passadís cap a l’habitació. És la 309. Truca amb els dits: toc toc toc; primer suau, després més fort i, finalment, com que no hi ha resposta —el senyor Beneset sordeja tant que és probable que no el sentí—, fa girar el pom de la porta i hi entra. El senyor Beneset és davant del mirall. Es posa bé les calces, unes calces negres, de blonda, d’aquestes que els franceses en diuen culottes i els anglesos French knickers.

—T’he dit sempre que truquis, abans d’entrar a les habitacions —diu el senyor Beneset.

—Ja he trucat, pare, però no em senties! —diu el fill. Crida perquè, si no crides molt, això tampoc no ho sentiria. Està a punt de preguntar-li com és que fa mesos que no es posa el sonotone, que de què van servir tots aquells viatges a la botiga del carrer Balmes, per fer-ne el motllo i ajustar-lo, i ensenyar-li com es col·loca, si ara el sonotone és sempre dins de l’estoig, oblidat en un calaix. Però no diu res perquè calcula que, si ho fes i (per aquelles coses de la vida) el pare decidís tornar-lo a fer servir, seria ell l’encarregat de buscar piles noves, d’ensenyar-li una altra vegada a col·locar-se’l, i qui sap si fins i tot hauria d’engegar un altre cop el procés per fer-li el motllo, perquè amb el temps aquesta mena de plàstics perden flexibilitat i, un cop endurits, ja no s’ajusten com al principi i s’han de fer de nou. Per això s’estima més callar.

—T’ho he dit sempre, des de ben petit, que truquis a les portes abans d’entrar a les habitacions. ¿Que no t’ho he dit sempre? El fill s’acosta al pare i li fa un petó a la galta. El pare també n’hi fa un, i l’agafa pel clatell, perquè no allunyi la cara i així poder-n’hi fer un altre. El pare estima molt el seu fill. És l’única cosa que té al món.

Text:

(Fragment)

Llibres relacionats Autor

Shopping Basket