Mosaic III

Ma casa s’aixeca a pocs metres de l’església parroquial i que en el campanar de l’església hi havia el rellotge de la vila. Fa anys que, per subscripció pública, van canviar-lo i aquell canvi, operat durant una temporada en què jo vaig ésser absent, en prendre’n coneixença em va ferir com una ganivetada de traïdor, produint-me un dolor gairebé físic. I és que el rellotge tret era un gran, un entranyable amic meu: més positiu i entranyable amic del que, ben segur, podrien ésser-ho la meitat i tants altres dels bípeds que tenen vot i paguen contribució.

Jo tinc, com les orenetes, un dolç niuet penjat sota una teulada. No és pas de fang, com el d’elles, però poc n’hi manca. Té l’enteixinat de rajol i llata, les parets emblanquides i el sòl d’humils carreus. És un niu que van fabricar altres —uns altres que comptaven, més que no somniaven— , per ensitjar-hi el forment que granava en llurs camps, i que un jorn em deixaren perquè jo hi ensitgés tremolors, angoixes i esperances, únic forment que llevaven els camps inconreats de mon ànima. Tenia sota meu un carrer llarg, molt llarg, amb cases blanques i netes a cada banda, amb una plaça plena d’arbres verds, al mig, amb el camp daurat a un extrem i la mar blava a l’altre… Tenia una estesa de teulades mirífiques al davant, amb eixams de finestretes a sota, atractívoles i misterioses com portelles de sagrari, i a sobre, l’abric d’una muntanya embaumada amb l’alè d’espígols i farigoles. Tenia a dalt de la muntanya un cel de glòria que en donava espectacles per a mi sol de cap a cap del dia i de cap a cap de la nit, si no tenia son.