Nausica

NAUSICA (abatuda) ¡Ai! Massa prompte el sentiràs
per ‘aquí mateix cap a la nau ditxosa
que ha d’emportar-se’l a través de la immensa
planura de la mar fins a sa illa,
que diu que de la nostra no és remota.
¡Mes ai! ¡Massa que ho és, que no es pot veure!

DAIMÓ Princesa, us sento trista i afligida.

NAUSICA Trista, sí; afligida, no; só lassa. (Molt abatuda)

DAIMÓ ¿Voldríeu que restés aquí aquest hèroe?

NAUSICA ¿Com podria voler-ho? ¿Per què? Digues.
El fill i l’esposa i els vassalls l’esperen
allà en la seva pàtria, i ell l’enyora
i anys i anys ha penat en camí d’ella…
Jo mateixa li he obert l’última porta.

DAIMÓ ¿I us en sap greu?

NAUSICA ¡Oh! No. ¿Quin goig més lícit
que retornar la seva pàtria als tristos
que van pel món?

DAIMÓ ¿Voldríeu, tal vegada
anar-vos-en amb ell?

NAUSICA (a part) Daimó, ventura
en ‘quest instant, que no em pots veure el rostre.

DAIMÓ Princesa, ¿què dieu?

NAUSICA (alt) No, no ho voldria.
No ho sé, lo que voldria… Estic molt lassa.

DAIMÓ Resteu, resteu en vostra llar, donzella,
anc que ara us sembli trista i desolada;
serveu la visió gran del pas de l’hèroe
davant dels vostres ulls: tota la vostra
vida en serà il•luminada; i, sia
vostra sort quina sia, sempre, sempre,
en pau reclosa o bé pel món enduta,
en calma, en tempestat, en la vellesa,
en dolors, en salut, en malaltia,
sempre tindreu a dintre del cor la dolça
memòria gran d’aquest moment i hora
en què heu aimat a un hèroe en puresa,
i la seva presència fugitiva
hauràs signat per sempre més, des d’ara,
vostre cor jovenil, bla com la cera,
amb segell immortal.

NAUSICA (amb frisança) Els déus t’escoltin
Jo me’n vaig.