Nit de l’ànima

Sebastià Alzamora Martín

Llucmajor, Mallorca

 - 

1972
Categoria: Novel·la
Editorial: 
Primera edició: 2007
Ciutat on es publica: Barcelona
Traduït: No

Dades generals Llibre

El mite de Faust, caracteritzat per l’avidesa de viure i el terror del més enllà, ha estat tractat per alguns dels grans noms de la literatura universal, de Goethe a Thomas Mann per esmentar els dos més característics. A Nit de l’ànima, Sebastià Alzamora visita de nou el mite des d’una perspectiva estrictament contemporània i amb l’enorme potència creativa, llenguatge de luxe i actitud rebel, provocadora i desafiant que el caracteritzen. En la seva particular versió del mite de Faust, Alzamora juga amb la força de l’erotisme, la irreverència religiosa i el sentit de l’humor que li són habituals per a construir una obra ambiciosa i punyent, tal com s’escau al mateix mite i als seus models, i que no deixarà cap lector indiferent.

La nit de l’ànima

Us dono les gràcies, Senyor, per haver-me donat una bona polla.

Vós que m’heu donat un pollot gruixut, gros i ben dret, lloada sigui per sempre la vostra grandesa.

Vós que m’heu concedit aquesta eina capaç de resistir impàvida les lleis de la gravetat, vingui la vostra Llum sobre el meu gland pelat.

Vós que beneïu el meu cos tan míser fent-hi circular la sang pels vasos cavernosos fins a embotir-me la cigala, admirades siguin les vostres meravelles per totes les generacions.

Vós que amb la vostra Mà em dreceu la perdiu i l’enravenau com un estendard magnífic, siau temut per tots aquells que flaquegin a l’hora d’adorar-vos.

Vós que m’ompliu la bossa dels collons de fecunda llet nutrícia, rebeu la reverència de totes les criatures que pateixen fam i set en aquest món de misèria.

Vós que heu ocultat l’entrada al Jardí de les Delícies entre els pèls del meu entrecuix, cantada sigui tothora pels àngels la vostra bondat infinita.

Feu que la meva titola resti estàlvia de tot mal, Senyor.

Allibereu-la de l’herpes genital, la sífilis febrosa, la infecció per clamídia i la sida verinosa, Senyor.

Manteniu-la fora de l’abast de les lladelles voraces i dels polls insofribles i exempta de blennorràgies i purgacions culeres, Senyor.

Que resti sempre neta d’ulceracions i del pus de les mucoses vaginals infectades, Senyor.

Que ningú la danyi, la fereixi, la perjudiqui o la malmeti, Senyor.

Que no sigui fendida, punxada, socarrada, laminada, aixafada, mastegada, trepanada amb tatxes o amputada i cuinada després en un estofat amb cebetes i pastanaga, Senyor.

Guardeu-me d’haver de pixar per una bossa o de veure’m cantant la vostra inabastable grandesa amb veu de contralt, Senyor.

Purificada i enaltida sia la meva verga per la vostra Misericòrdia, Senyor.

Perquè jo sóc el més humil dels vostres servents i el més fervent dels vostres acòlits, i prou que ho sabeu, Senyor, i mai em cansaré de donar-vos les gràcies per haver-me premiat sense merèixer-ho amb el ninot potentós que em penja enmig de les cames.

I que aquesta pregària obtingui la gràcia de la vostra indulgència. Amén.

No ignoro que en donar-me a les temptacions de la carn contravinc els preceptes que em va transmetre en Sibelius –però, en canvi, no faig més que acatar el dogma establert per la Santa Mare Església dençà de la Recapitulació. Així doncs, només m’he de preocupar que no se n’assabenti en Sibelius, el maleït Sibelius que em té agafat pels pebrots amb la clausula addicional del seu merdós contracte i la novel•la que li he de lliurar i no hi ha forma que aconsegueixi escriure: perquè, pel que fa a Vós, Senyor, prou sé que no cal que m’amoïni. Entre Vós i jo hi ha un pacte tàcit, no és així? Vos i jo ens entenem i Vós sabeu que, tot això que faig, ho faig a major alabança vostra. En aquesta verga magnífica que m’heu donat ostento un tros de la vostra eterna Glòria, un testimoni de la vostra saviesa infinita, i un indici dels béns incommesurables que reserveu a la tribu de les ànimes el dia de l’apocatàstasi. Aquesta arma feliç i desperta representa una senya de la primera Vida gran i estranya dels mons de la llum, d’allò sublim situat sobre totes les obres, i és en nom d’aquesta Vida que ella s’enravena reclamant adoració i respecte, com si fossin per a Vós.

Aquesta nit –aquesta nit calenta i plujosa com totes–, és la humil i recollida Virgínia la que ha acudit amb la deguda aquiescència a presentar-nos els seus respectes, Senyor, i aquí la tenim, de genolls i amb el cap cot com correspon, mamant el dolç pardalot (amb la seva boca pecadora). Que el mannà de la bonaventura divina recaigui sobre el teu caparró tan vivaç, Virgínia.

—Mmmh?

—Que mamis o callis, tros de puta.

El caparró s’aixeca i em mira amb uns ulls a mig camí entre el ploricó i el sarcasme:

—Ja hi tornes, Faust? Ja ho saps, que no vull que em parlis així. No m’agrada, i llavors tampoc m’agrades tu.

Unes petites mentides perquè el caparró es confirmi:

—Ho sento, Virgínia. És, és només… Ja m’entens, només per fer-ho més calent. Però em sap greu, de veritat. D’això… per què no continues, amor?

Llibres relacionats Autor

Shopping Basket