No miris enrere

El barri on vaig néixer també havia estat el barri de la meva perdició. Per aquests carrers vaig deambular en la meva joventut, immers en nits com aquesta en què els punks que es reunien als bars dels carrers del vell Poblenou buscaven brega en tuguris negres i acabaven la nit barallant-se amb les bosses d’escombraries. Deien que el barri era la Manchester catalana, però jo recordava l’ambient de final dels setanta i començament dels vuitanta i s’assemblava més al Brixton londinenc. En el canvi de segle, sense indústries, sense obrers i sense punkies, els vells que es concentraven al centre i les famílies benestants instal·lades a la Vila Olímpica donaven una imatge d’una mena de decadència sublim, civilitzada, a pocs quilòmetres de les zones de combat del Besòs i a anys llum de la moreria de la Ribera, el veí desballestat. Tot eren obres, com si els polítics no consideressin acabada la ciutat. Aquí manaven les immobiliàries i les constructores. Eren els contrastos barcelonins, els que havien convertit la nostra ciutat en una vulgaritat per a turistes avorrits i africans en espera que els canviés la sort.

El Poblenou canalla i bord, el Poblenou de la Columna Durruti, el Poblenou del Somorrostro i de Carmen Amaya, havia mort i havia estat substituït pel barri del disseny, un barri burgès de nou-rics, de professionals liberals, un barri mut per a un ciutat muda enmig del soroll de les piconadores i la cara de fora de joc de l’alcalde. Vagarejant fins al carrer Almogàvers em vaig enfilar al bar que hi havia a sobre del Zeleste i a la barra vaig demanar un chupito de whisky i un gintònic.

Des de la cantonada del carrer del Pantà de Tremp amb Farners, vaig veure el sot on resisteix el barri de la Clota, darrere del Martí Codolar i al costat mateix dels llumins gegantins de Claes Oldenburg. Pocs dels meus amics, dels que ens reuníem aquí mateix abans de baixar corrents fins als camps de futbol on els capellans organitzaven lligues per als nois dels barris pobres, havien sobreviscut. Vam patir el doble mentre el país anava fent via aliè a la nostra combustió. La injustícia, la realitat, es va presentar de sobte i els va mossegar i arrencar l’ànima. Em vaig cansar de veure el sofriment i la mort, la por que els devorava i que els torturava fins a deixar-los indiferents. Dalt de la Vall d’Hebron, vaig sentir la humitat i el fred a través de la camisa i ja no sabia on eren les llàgrimes, on eren les paraules.

Què en quedava, de tot plegat? Recordava encara l’amor cap a noies que ens van ensenyar que valia la pena continuar. Matisant, caldria repetir els versos d’una cançó de Lou Reed: «La vida val la pena però és del tot injusta». Abraçats a la destrucció, molts es van quedar pel camí. Primer van ser les drogues dures (l’heroïna que es va endur la mare d’Eva, l’àcid, l’alcohol i la velocitat) i després vindrien les toves (el tabac, el treball i la rutina). Hi havia hagut moltes baixes, però no calia entestar-s’hi més. Només oblidar. No caure sota el poder hipnotitzador de la nostàlgia.