Obreda

Mireu el nom
posat en boca d’un que hi passa.
Mireu el lloc
en boca d’un que hi viu.
Té quasi d’herba la paraula
i l’aire va daurant-se i daurant-se
com un marc gegantí.

Si provàveu de parlar-li
amb paraules de les seves
veuríeu l’aire que us entra als ulls
i com un arbre
la vista que us tremola.

Parlem en nom dels llocs.
Parlem, amb el ferm sota paraula,
sense saber si els noms els són, els llocs,
o bé només els diuen. Sense saber
si són els llocs les terres natives d’aquells noms
o bé les són els seus parlants.
Cel enllà, amb el nom que els fa la veu,
els llocs semblen orejar-se.
Ells ens miren amb un sot a la boca
i nosaltres parlem del seu nom, en el seu nom,
sense saber mai si és això que volen dir-nos.

De no dir-les
les paraules se m’han dit.
Quan anostrem un lloc
és ell que se’ns posa a la boca.
És ella que ens sorolla,
la paraula a qui ens donem,
dòcils al sentit
que es deixa prendre,
com una boca que li fóssim.
Que és sempre ella,
la paraula,
que dubta de venir-nos
de deixar-se, o no, venir.

El localisme és una manera que té
el món de fer-se petit
per entrar-nos pels ulls.
Altrament, el globus pesa massa
i ens cau la terra en terra
quan la volem collir.
Tot és, en justícia, mundial,
qualsevol bocí, qualsevol esberla,
qualsevol brisall.

Enmig de la plana
el localisme és sembrat,
qui el voldrà apamar
s’haurà d’agenollar.