Obres completes. Prosa

El riu Onyar, amb la mica d’aigua que arrossega, deixa clapes i marges eixuts on s’hi fa l’herba més tendra del món. Damunt d’aquesta herba dormen els gitanos i els pobres de Girona; tots els pobres de Girona són prims i esguerrats, tenen una edat indefinida i un aire d’ocells de pas amb una ala i una pota trencades. Damunt d’aquesta herba floreixen també els forns de les castanyeres. Les castanyeres de Girona resen contínuament o diuen uns renecs que esclaten d’una manera trista com les escopetes de pistó de la canalla. El fum de les castanyes, en fer-se fosc, es barreja amb la boira i dóna a l’ambient una sentida de guisat de les festes; aleshores, respirar una mica de boira amb fum de castanyes torrades resulta un aperitiu fet amb xiulets de merla i amb sospirs de núvia, un aperitiu delicadament rural. Més enllà del pont de Pedra, a l’alçada de la rambla de la Llibertat i del carrer de l’Argentera, el riu i les cases de Girona s’ajunten amb la intimitat més impúdica. El riu és el pare pedaç i el confident de les misèries d’aquests pisos sense llum, d’aquestes cases tombals i estrafolàries, en les quals el sexe dels homes i les dones, els gats, les arnes, les puces i les oracions fan la vida més vergonyant i més tètrica. Però els darreres de les cases que s’aboquen i toquen de peus a l’aigua es treuen la careta i ensenyen a la llum del dia les crostes vives, tota la purulència, tota la secreció de les pedres i les ànimes; i en una actitud de vòmit o en aquella actitud que adopten certes velles en les reixetes dels confessionaris, es decanten damunt de l’aigua de l’Onyar, serpentejada dels colors més infectes i dels colors més delicats, però el color que domina en aquest lloc imponderable de Girona és el color del silenci.