La base de dades de les Lletres Catalanes
Joan Maragall va fer diverses estades al Pirineu. Per un costat, per la devoció que sentia per la natura en general i per la muntanya en particular, i per una altra part per fer les recomanacions dels metges, atesa la salut precària del poeta. Maragall vivia molt malament les temperatures altes de la ciutat de Barcelona i les terres planes i baixes de Catalunya i en canvi suportava molt millor el fred o la fresca de l’alta muntanya. Maragall feia estades als balnearis de l’època que minoraven els seus dolors i patiments que els doctors mai van poder aclarir exactament en què consistien.
En cadascuna de les visites al Pirineu va anar escrivint diferents poemes que alhora descrivint el paisatge, el pas del temps, l’estat de l’atmosfera (calma o temporal) els seus propis estat d’ànim.
Com a exemple, hi ha el poema Pirinenca, escrit segons el llibre de Glòria Casals a l’estiu del 1902, en una de les seves estades al balneari.
En principi es tracta d’un poema amorós (…els meus amors m’esperen…), ple de confiança. Sembla que els amors als quals es refereix són la seva esposa Clara Noble i els seus fills i filles que mentre ell és al Pirineu, romanen de vacances en una platja.
També hi és present la solitud, però una solitud que no és extrema, car hi ha el pensament reconfortant amb la seva família i la plena confiança amb els seus éssers estimats.
El poema té un gran ritme, hi ho diverses repeticions (xica-xica; negra-negra; volen-volen, etc., sempre en els versos senars), és un poema simple, quasi infantil, del que sha anomenat sovint poesia popular o art menor. No és per casualitat, ans el contrari, el poeta utilitza aquesta forma també en sintonia amb la seva seguretat i estat d’ànim. Així, la rima es tanca sobre si mateixa, hi ha una alternança perfecta de masculins i femenins. La perfecció formal del poema, absolutament clàssica respon a aquesta tranquil·litat i confiança, és una opció estètica totalment volguda.
Maragall és també un poeta topogràfic (en el sentit de què els seus poemes deixant petjades que permeten saber l’indret geogràfic que ha inspirat al poeta o almenys on es trobava Maragall quan el va escriure. Aquest tema. els seus itineraris geogràfics i poètics correlacionats no ha estat gaire estudiat. Fins i tot es pot fer una tesi doctoral sobre aquest aspecte de la seva obra.
I
Corre l’ombra d’un núvol pel prat pendent;
eugues roges pasturen quietament;
s’estima l’aigua blanca de les canals…
Cançó d’aigua i d’esquelles, coms colossals
i lluny i lluny les roques, l’herbeta rasa,
l’estimball matador,
i ni la pietat humana d’una casa.
I lluny: amunt, amunt,
la soledat de tot
sota aquell cel puríssim d’un blau profund.
II
M’he assegut: mig dormia.
—Remor d’aigua llunyana.—
El vent dequeia i revenia
i em sonava a l’orella benignament.
De sobte, una claror de pensament
s’ha desvetllat dins mi.
Veia el cel dalt dels cims tan lliure i gran
i el vellut pacient de l’herba rasa.
D’esma he collit dues espigues…
M’he sentit pujar al coll l’enyorament
d’un que al cap d’anar molts anys vagant
s’adona que torna a ésser a casa.
I era d’un gust aquell moment
com si algú que no en té endevinés una pàtria.
Text: