Planisferi lunar

Ve d’un món, corromput amb mots estranys
per segles de domini i de veïnatge,
que el fang ha anat tacant o s’ha empassat.
És d’una terra on tenen nom les cases,
on s’hereten motius sense cognoms.
Recorda encara un temps de fred de ferro,
de molls cremant, ansats, i torrapans,
d’ensulfatar, lligar, d’anar a fer llenya,
d’aviram a les gàbies de l’eixida.
Coneix tots els pedaços i els sargits,
i unes cançons d’infant que ningú sap.
Ara és com l’estranger en un país nou
que ningú entén quan diu els mots dels seus,
com el mut que demana caritat,
i vol els sots, les coses que va perdre.
Senglar que furga inútilment en fang
per trobar arrels.

De ben petits, les tardes dels estius
perseguíem la vida que era esquerpa,
a sota els rocs, per entre les escletxes,
tornada sargantana per caçar.
Llavors vam descobrir que ens fugiria,
que havíem de ser vius i estar a l’aguait:
la paciència i l’enginy eren les armes,
i trepitjar amb una mà ferma i tova
el tresor que es movia a sota els dits.
Les caixes de sabates eren gàbies,
les fulles d’enciam i mosques mortes
el banquet rebutjat pel pobre saure,
que un dia apareixia mort i flàccid
de panxa enlaire amb el seu ventre clar.
El gat de casa sempre era més murri
per atrapar-la amb una sola pota,
marxant altiu amb la presa a la boca.
Però els seus danys eren més greus que els nostres:
deixava un tros de cua retorçant-se.
Ara hi ha gent que no troba el seu lloc,
i a mi, per dins, se’m remouen paraules
buscant un tot perdut, algun context,
per fer sentit.