Poemes 1969-2007

Després, sense el teu talent,
totes hem estat, més o menys,
mig monges i mig putes,
mig de claustre, mig de carrer.

No hem tingut el teu pudor:
ens ha mancat l’enginy
del teu secret gentilici,
el talent de sonora mascara.

El meu poeta no valorava
ni paons blancs,
ni música de missa,
ni rebregats mapes.

Com al teu, però,
la mainada cridanera l’atabalava,
i no es delia ni pel te amb melmelada
ni per histèriques dames.

El nostre temps, ben cert,
no ha estat tan patètic com el teu.
Per aquesta raó, potser,
t’hem de retre homenatge;
més encara pel teu vers,
d’agulles tan daurades;
per la teva saviesa,
que ni les traïcions amaguen.

També perquè t’han cantat més
que tots els versos que vas escriure;
tan gelosos, que volien imrnortalitzar-te
amb llapis i pinzells i cameras;

i perquè sempre seràs
tan lluny i tan a prop
de les nostres conquestes,
de les nostres davallades.

Després, sense el teu talent,
totes ens hem sentit com tu,
mig monges i mig putes,
tants dies, tan repetides vegades.

A Carles Riba, en homenatge

No sé si amb un déu advers
vaig començar d’escriure…

(No sé si roman pols encara
en els vostres versos,
ostentosament arrenglerats
a les biblioteques
dels fabricants del meu poble.)

Se massa bé, però,
que rera del mite hi ha dolor,
barbàrie rera la història.

Se massa bé que Dido
és un paper en excés escaient
per qualsevol dona;

i Virgili i Ovidi
i vós mateix
podíeu cantar-la.

Se que Pigmalió no és
un germà distint
de tants d’altres;

ni Eneas un amant
menys sedentari
que l‘Ulisses
a qui donàreu veu nostrada.

Delenda est…?
No! Vós
heu estat
ben explícit:

“La Poesia, cal cercar-la
on se sap que es…”,
sense coneixement, potser,
si amb un déu advers
vam començar o vam entestar-nos
d’escriure.