Poemes

Ni sola en mi ni acompanyada
Era el diàleg sorprenent
de dos que senten igualment
i callen. Tota una fillada
de pensaments vam engendrar
i caminàvem via enllà.

I fins també callava l’aire.
-Oh aquell moment que es pon el sol
i res no gosa moure el vol
en una treva de no gaire!
Quan la paraula va venir
portava un ròssec sense fi.

En cada pedra que mirava
tanta història m’ha llampat;
i una amargant serenitat
de l’olor dels xiprers lliscava.
Fórem tots dos tocats d’oblit
En el capvespre beneït.

La imaginada via lenta,
la sang dels màrtirs esponjant,
se’ns torna tota palpitant.
L’ombra de Pere, que valenta!
I Roma ens dóna el seu alè
senzillament, com qui no re.

Mentre nosaltres –ho diria?-
com per a fer el lligam més fort
entrellaçàvem mots de mort.
La nostra mort que apareixia
al fons de la immutable via.
Enllà, més lluny, vora el pedrís
On finirà l’amor feliç.

Silenci de mirades.
Qui perd en la jugada?
Ai, dubte que t’obstines!
Respira fort!

Per l’aigua va gronxant-se
-tumbaga dilatada-
El cor com una barca.
Respira fort!

Que em portin verdes glasses!
La primavera passa,
La Mort vol disfressar-se.
Respira fort!

A dintre de la casa,
Refèiem la jugada;
La porta oberta frisa.
Respira fort!

L’ànima petita
Se’m fa a poc a poc.
Tinc la casa oberta,
Mestressa no sóc;
Feinejo debades
I amb un ai al cor:
Les portes no clouen.
Déu meu, quina por!
L’ànima, petita
Se’m fa a poc a poc.

Trompetes de festa,
Violins d’estiu,
Sonaven encara
Avui com ahir
-si no desafinen
Se n’hi va ben prim.
I les flors a taula
Canten de desig;
Dels meus fills el riure
És salt de dofins.

Però ai!, voldria
De ma por repòs.
L’esparver que temo
Ja ha aixecat el vol.
La terra verdosa
Se’m tara de groc.
És injust que ens lligui
La por de la mort.
I jo ai!, voldria
De ma por repòs.

Dóna bo la llum:
dintre de la cambra,
tot el verd i el rosa
jugaven a fet.
Manyac entra el sol
de les deu tocades.
D’ esperança l’ aire
duia penjarolls,
que de Sant Joan
era la vigília,
i jo n’era tota
bandera d’ estiu.
Somrigué l’ infant
a l’adéu del pare
i entre roba càndida
restava tranquil.
I ella va venir…
La cambra vibrava;
ja tota em prenia
el trast matinal.
I ella va venir,
callada, insensible.
I jo no la veia
colpir el meu infant.
Entre tanta llum,
qui l’ endevinava?
Fou la galta pàl·lida
que em digué la mort.

Cor meu, solellada
turbulència roja:
plenitud que salta
desbridada i folla.
Alegria! Bandera
coronant la torre-
bastides no calen
ni cordes ni roses…

Roda, roda, roda,
animeta meva,
no secreta, fonda…
Cerca, mira, parla,
cenyeix graciosa,
domina i acaba
amb ta pura força
la meva ventura…

Intactes les hores
em facin corona.

Al bosc de la meva son
Anàvem. De mi no resta,
En ser-hi, sinó el record.
Caçades al llaç, vergonya!
Mes falles totes hi són.
Jo em veia com la regina
Inútil sense la cort.
M’ajeia contra la terra,
Batuda i sense perdó;
Els ulls miraven, miraven
Tanta fullaraca d’or;
Els ulls miraven i veien
Ran de terra viure un món.
El pigot, per si calia,
M’esvera amb el seu renou
I amb el seu vol se m’enduia
Al bosc de la meva son.

Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. I l’ànima?
Immortal?

Extremarem d’amor el joc.
Esposa
fèrtil d’enginy gosat
seré. L’amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.

Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare sóc de cop i volta.
Infant, tu reies, i
quina pau!

Secularment dona i destí
caminen:
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.