Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Categoria: Poesia
Editorial:
Primera edició: 1977
Ciutat on es publica: Barcelona
Traduït: No
Dades generals Llibre
Argument
El llibre Poemes de l’Alquimista és, de fet, el conjunt final que aplega la totalitat de l’obra poètica de Palau i Fabre escrita entre 1936 i 1950 i que havia anat apareixent publicada en successius títols independents. Sense perdre de vista la divisa palaufabriana segons la qual «l’home és un animal que es busca», els Poemes de l’Alquimista encaren la problemàtica de la desintegració del jo i del mimetisme. Per a Palau l’home contemporani viu els residus d’un jo del qual cal buscar les arrels en el racionalisme grec. Rimbaud i Picasso —juntament amb Artaud, Baudelaire, Lutréamont o fins i tot Llull— seran els genis que millor encarnen aquesta dissolució del jo i els que li oferiran distints camins d’exili i de desdoblament en la recerca. Quant al mimetisme («la natura és mimètica»), Palau viu la seva «alienació» a partir de la identificació empàtica amb objectes i éssers. «Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentit no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.» És aquest, per exemple, el sentit del poema «Pedra» inclòs a L’aprenent de poeta: «Dura com l’aigua dura. / Arrel d’ella mateixa. / En èxtasi perenne / la pedra perpetua / la pedra, imatge pura, / i la idea de pedra / se’ns fa del tot madura».
Els avatars dels Poemes de l’Alquimista són indissociables de les constants vitals del seu autor. I viceversa. A Barcelona, Palau desenvolupa una activitat cultural ingent a favor de la llengua catalana. En aquest aspecte, i durant un temps, Palau va tenir el convenciment de poder ser un escriptor trilingüe, ja que havent estat educat en espanyol i el fet que el seu avi matern fos francès i la seva mare hagués rebut una educació francòfona, així li ho feien pensar. Però el seu trilingüisme inicial, «somniat a l’empara de Llull, s’ha convertit gairebé en monolingüisme català, i això per una sola i única raó, que és l’estat de prostració del país i les meves ganes d’ajudar-lo a redreçar-se», explica a les memòries. Cal considerar, en molts aspectes, la trajectòria de Palau com a atípica, tant en la seva opció estètica com en la seva estratègia política. Diguem, d’entrada, que Palau, mudat d’entotsolament, endegà la primera iniciativa editorial en català de la postguerra, el 1944, dos anys abans de l’aparició d’Ariel. Es tractava de la revista Poesia, dins de les Edicions de La Sirena. L’ambient i situació del país, però, eren poc proclius a l’acollida i propagació de les seves idees estètiques. Palau ho expressarà bé en el poema «Sol»: «Estic sol. / Sol en la meva família. / Sol entre els amics —sí, entre els meus amics. / Sol en la meva pàtria sola. / Sol entre les dones —sobretot entre les dones. / I una noia està sola dins meu de fa molts anys». Un mes després partiria cap a París.
Fragment Text Literari 🔊
Pedra
Dura com l’aigua dura.
Arrel d’ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se’ns fa del tot madura.
Text:
Paradís atroç
A celle qui se fait appeler “Tabou”
Amb els teus ulls oberts ompliries l’estança
on el teu cos madur fóra el meu instrument,
i el teu ventre, que té la forma impertinent,
daria el ritme atroç del repòs en la dansa.
Obririen l’espai espais d’esgarrifança,
i entorn del blanc silenci, una música ardent,
fingiria en el sostre un ample firmament
on àngels taciturns farien contradans.
I hauríem, de la nit, els infants més rebels:
monstres que pariries en la buidor dels cels
i anirien a raure a l’òrbita malalta
on circulen a lloure els coixos i els cretins…
Jo et besaria el ventre com una immensa galta,
i tu em demanaries que te’l besés per dins.
Text:
La sabata
He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.
Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.
Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els ofereixo una de ben fidel.
No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.
Text:
La mort sobrevivent
Hi ha una manera de pensar la mort
en què la mort mateixa ens atenalla,
com si fóssim nosaltres el record,
com si fos ella la que ens pensa i mana.
Hi ha una manera de pensar la mort
que és com viure-la abans de la mortalla,
sentir-ne el fred amarg a dins del cor
i ésser el cor de la mort a la vegada.
Veure’ls el pare i el fill d’un mateix
i esdevenir un mateix vivent cadàver;
mirar amb ull gèlid el passat on neix
el futur ja marcit de l’esperança.
Estrangular el futur amb el passat,
orfes de temps i orfes d’eternitat.
Text:
La mort II
Ens hem anat trobant tantes vegades,
que no ens ha de sorprendre a cap dels dos
aquest darrer intercanvi de mirades
en un espai de temps misteriós:
ella, reabsorbint les intricades
cavernes del meu ésser rogallós,
i jo, perdut, amb les arrels alçades,
vers un temps de l’espai sense colors.
Ella amb destresa tota femenina
em mostrarà, plena de llum, la sina
on hauré de reprendre el son letal.
I amb la pupil·la encesa i dilatada,
de ben a prop, i sense fer-me mal,
m’esfilarà sencer per la mirada.
Text:
Jo em donaria a qui em volgués
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.
El primer amor
Cal envestir el vermell de dret, amb una espasa. Fer-li mal. Recordar-li
que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i
la capa.
Roig o vermell, ¿què importa?
El vermell ho és fins a la bogeria.
Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li
al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és
vermell.
El vermell és l’únic color que ens mira de cara; no de biaix,
com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és
verda!
Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.
Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.
Text:
Comiat
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.
Text:
Capítol en blanc
El blanc es fa desitjar. La violació comença. ¿Deixar a no deixar el
blanc? Però deixar-lo és sempre deixar-lo per a un altre. Tots els
espais en blanc són per a mi, són per a vós, són per a qui primer
hi arribi. Una tela en blanc, una quartilla en blanc, una carta
en blanc. Tot és possible. Tot s’amaga darrera el blanc. El blanc
és sempre metàl·lic, acerat, i punxa els ulls. Un vers sobre la quartilla,
una taca sobre la carta, un color sobre la tela, són funcions
elementals, essencials, necessàries. Però un vers en requereix
un altre, una frase en demana una altra, un color sol amb
el blanc resulta incestuós, provocatiu, ofensiu, immoral. És una
copulació massa ostensible. ¿A qui es dirigeix principalment el
blanc? ¿A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell?
A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal
violar el blanc. Allí la taca roja diu la seva sang, el blau diu el
seu mar o el verd la seva entranya. Cal combatre la inhumanitat
del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li confessar
tots els secrets, obligar-lo a despullar-se. Llavors potser ens
dirà amb accent desesperat les nits passades vora el foc, esperant,
amb la tristesa entre els grisos de la mà. O sabrem una passió
nodrida entre les dents sense ni un tros de pa per mastegar.
O ens revelarà, a cau d’orella, aquell matí puríssim que duia
amagat sota l’arc de la cella.
No hi ha cap marbre de Grècia darrera el blanc.
Text:
Cant espiritual
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.
Text: