Poesia completa

Verge de la vall de Núria,
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria i
en vostres vestits daurats,
oïu l’eterna cantúria
del vent i les tempestats:
Verge de la vall de Núria,
a Vós vénen les ciutats.

Vers Vós avancen incertes
per les altes quietuds
i els camins desconeguts
de les grans serres desertes.

Troben rius que naixent van
en els regnes dels pastors,
i ramats esquellejant
lentament pasturadors.

Van pels cims celestials
sobre les muntanyes nues…
Les congestes brillen crues a
mb blancures immortals.

Van per augustes carenes
on, del buit amb els afanys,
troben, abocant-s’hi apenes,
al fons de les valls serenes
les mirades blavoses dels estanys.

I del vent sota la fúria,
menyspreuador dels sentits,
amb els sentits desmaiats,
se’n baixen a la foscúria
de la vostra vall de Núria
voltada de soletats. A

quí ens teniu, verge tosca,
vagament cercant redós
en el clos misteriós
de vostra capella fosca.

Cau la nit per tot arreu…
Nostre cor torna’s salteri
pressentint el sant misteri
tremolós de vostra veu.

¿Per què ens mireu, verge santa,
amb aquests ulls tan oberts?
¡Doneu-nos l’esgarrifança
dels vells miracles complerts!

¡Castigueu nostre sentit a
mb tant d’oblidades febres!
¡Deu ànima a les tenebres!
¡Deu-nos la fe de la Nit!…

Que demà, quan surti el sol,
tornarm a pendre el vol
per les serres encantades,
i els camins de les cascades
seguirem de sol a sol…

Les cascades que s’estan
allà lluny canta que canta,
tot trenant i destrenant l
lur blancura ressonanta
sobre el negre mur gegant.

Copsats per negres alçàries,
eixordats de la remor,
anirem avall com l’aigua
per les goles solitàries
plenes d’abims i frescor.

Quan a l’última portella t
ot el cel s’eixamplarà, a
mb alegria novella
veurem la plana més bella
i la verdor que s’hi fa.

[…]

A l’hivern, quan neva i plou
i la ciutat se remou
brillant d’insomnis i fúria,
nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
la immòbil Verge de Nuria
voltada de soledats.

I
Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l’aire de la nit.
I surt dalt de cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca
i va a veure a l’abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
«¡És el comte Arnau!».

II
Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l’orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta;
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.

La flor de l’abraçada ja ha granat
i ets com el cep que duu la dolça carga:
tota tu t’has estès i reposat
com ple de pàmpols el sarment s’allarga.

Com en una visió misteriosa
ta mirada sovint fixa s’extasia:
la teva mitja rialla és majestuosa
i en la boca et floreix plena de gràcia.

En el teu si fecond, què pot haver-hi
que et llença una llum viva pel semblant?…
Els dies són comptats del gran misteri.
Oh dona, do’m el fill que estimo tant!