Poesies

Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacíal,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara…
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara
el dolor que m’espera em fa mal…

I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre— una ànima immortal.

El cel te una blavor de miosotis. Rosa,
un núvol ens amaga el sol ponent;
i la mà freda de la tardor posa
una mica d’or a les ales del vent.
O tarda clara de novembre! Lent,
el dia mor en cada cosa.

Una boira poc densa flota, vaga
i violeta en un fondal humit.
Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga
a les riberes de la nit.
Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com en el món, s’apaga.

Llavors, a fer-me companyia
Arriba de molt lluny un cant de melangia,
Missatge d’Ariel.
La tarda pren una ànima de violoncel.
I flors mig adormides i anònimes perfumen
el capvespre i la música de Schumann.