Pompeu Fabra

Un d’aquells estius i molt possiblement per raó d’un d’aquells capritxos puerils que de vegades tenen els avis, al vell Josep Fabra se li va ocórrer que, dins la carta que ell escrivia als fills, el seu noi, Pompeu, podia implir un full amb quatre fineses per als nebots. I això és el que es disposà a fer Pompeu Fabra: va agafar un full de paper, i seguint l’impuls natural en els pobles bilingües i despersonalitzats, va començar la carta: Queridos sobrinos. I es va quedar tot parat davant d’aquell encapçalament. Sobrinos? Per què sobrinos, si eren els seus nebots? Alguna cosa es desvetllà i rebel·là dintre meu (explicava anys després el Mestre). Trobava artificials les meves paraules. No podia vessar en elles el meu afecte. I sense pensar-s’hi més, esquinçà el full, n’agafà un altre, i recomençà la carta en català, ell que mai no hi havia escrit ni pensat que s’hi podia escriure.