Principi de plaer

Es feréstec i trist aquest so fosc:
les tortugues copulen al jardí.
S’escometen, i fugen, i s’atrapen,
intenten acoblar-se però els costa,
encara que la força dels seus gens,
un ímpetu ancestral que els bull endins,
desitja sobreviure-les, usar-les,
i els fa cremar la sang sota la closca.
L’escut del ventre topa amb la cuirassa,
i no es miren ni es troben la carn rèptil.
Fa soroll el plaer que els porta al risc
de quedar panxa enlaire i no tombar-se,
quietes i sense alè, cuites pel sol;
que el principi vital que mou l’espècie
ja s’ha perpetuat en l’individu.
És feréstec i trist aquest so fosc,
com els crits i els gemecs que fa la nit.

Una fletxa d’ocells clavant-se al cel
hauria estat pel bard antic l’auguri
d’aquells petits i obscurs errors a témer
quan els déus descendeixen per jutjar.
El trobador n’hauria fet l’anècdota
del seu impuls poètic del bon temps.
La lírica romàntica un patètic
símbol del pas dels anys irredimible.
I l’autor postmodern hi veu la imatge
d’humana lleugeresa i inconsistència,
de tanta vida fora d’un mateix.
Aquests ocells, però, no són de lluny,
no són grues, ni ànecs ni cigonyes,
fan niu a prop, enmig de camps i boscos,
i aviat la formació d’ordre inexacte
es fon amb un estol que voltoneja
excitat i convuls cases enllà.
Són gavians argentats per sobre el cel
no pas d’un mar després de la tempesta,
ni d’un port quan retornen les barcasses,
sinó d’un gran abocador pudent.
Rates de mar abans, són carronyers
d’un món que es llença en munts d’escombraries.
Definitivament han emigrat
de l’àmbit natural que els pertanyia,
de la vida cruel, incerta, dura,
cap a un constant estat del benestar
on la dieta és menys fresca i més segura,
i on poden perdre el temps en barallar-se
-sense raó aparent, potser per tedi-
pel cos buit d’una nina sense cap.