Saló de tardor

¿Encara s’esbadellen les albes lluny de mi
en el país feliç a on mena
un paorós camí,
sense rodera ni petjada lleu,
com d’aigua tèrbola i serena?

Jo, mentrestant, travesso el freu,
peu nu dins una barca que s’emplena
d’aigua tenyida per la sang
dels qui sofriren sense pensament
d’amor ni d’odi la darrera pena,
guerrers de rostre blanc
entre l’atzar i l’espavent,
només amb l’arma del lament.

Tota la nit dintre mos ulls oberts
a estels inerts, a llunes foses,
a sols extints camí d’albes moroses,
a inferns glaçats temps ha deserts,
a tanta nit, a tanta llum nonada,
a tanta mort a nova mort damnada.

Les ombres moren i reculen vers
l’ombra les clares vides.
Oh, blau, oh blau pretès
vivent només en les humanes crides,
indeleble i suau com el no-res!

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.