Sempre i ara

Deliberadament
Tanquem la porta;
A fora, el sol i el vent,
Els camps i l’horta;
A dins,
Molt sola i molt endins,
La Meravella;
Ardent, la soledat
Es lliga amb ella.
Per què?
A l’ombra del no-re
Uns mots suscita,
I acuden com els ocells
Tots a la cita
Els mots,
Alegres o capcots
-oh quina tria!-
La prova cal del foc
I l’agonia.
Després,
Es tanca el seu recés,
Misteriosa,
I neix -quin temps més llarg!-
Com d’una fosa
D’encís,
El poema feliç.
“Mare que bleixa,
Meravella -direm-
Vida mateixa
Ets tu”;
Però no ho sap ningú.

Deliberadament
Tanquem la porta;
A fora, el sol i el vent,
Els camps i l’horta.

Però encara no és passada,
Oh cor meu!
Ha vingut escabellada,
Tota urc.

Per la força –ai com crida!–
Se m’enduu;
Sense alè, atemorida,
Menjo pols.

L’amistat arremolina
–bo i dolent;
Res d’amiga ni veïna
Ni cel blau.

Només l’ombra que no em deixa
Dintre els ulls;
Em debato amb mi mateixa
I em faig mal.

La ventada té cobertes
Multituds:
Com un camp li són ofertes,
–tristes flors!

I esgarrifa la dallada
Que va fent
Amb la Mort aparellada:
Quanta sang!