Serenitat de cercles

he habitat la teua pell,
els teus somnis.
enllà de tu i de mi
una nostàlgia de vells horitzons
s’insinua.
des de la llum més incerta
veurem passar les nits, els dies,
la fosca i les distàncies.
veurem passar el seguici
dels absents,
i la por ens mirarà per la finestra.

he habitat la teua pell
i els teus somnis
i dins la casa hem bastit
una estança o un riu
que ens porta
vers altres somnis
que potser ens somiaran
fins a la mirada última.

com el riu que ens porta subterrani d’edat en edat.
m’espanta el murmuri de tant de silenci entre les roques
que les aigües llepen, i un cel tan buit a sobre.

hem vist ja tants vaixells salpar.
a l’horitzó un velam pot ser el núvol
o potser l’estela d’un record.
però quin temps estrany ens creix a dintre.

tots els ports de totes les ciutats
tenen un nom.
secretament l’hem buscat
pels viaranys de la paraula.
secretament tu i jo,
al fons de la paraula
o entre la remor dels dies.