Si no fos en secret

Devia tenir jo deu anys, ben just.
Només havia ensumat llimones verdes
i durs mugrons
de mare jove, entresuats,
acabats de fer al dolor d’oferir-se.

Pujant a mà dreta (abans d’arribar
a la pedrera de flairoses herbes punxegudes,
tifes seques i mosques metàl·liques),
s’acabava la paret de l’hospital.
Allí,
contra aquell mur de déu i pedra,
els afusellaven.

De primer
—jo em sabia els detalls de memòria—
se sentiria un borinot, el camió
que sorgia del no-res; després,
en passar per davant de casa,
on el carrer s’empinava tot d’una,
canviaria de marxa, estossegaria,
faria aquell suprem esforç per arribar.

Llavors transcorreria una estona impenetrable, inexistent; jo me l’omplia
fent baixar els condemnats, empenyent-los, arrenglerant-los, invocant la mort.

El so
alhora sec i tombejant de la descàrrega,
m’obligava a mossegar el coixí. El camió
ara carrer avall,
partia veloçment, en el sentit de l’alba,
rere els esperits.

Aquell matí
tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell
per terra, fosques taques al mur;
incomprensible, vermellós fanguissar
damunt el nostre camí de cada dia.
Miràvem tot allò,
ens buscàvem els ulls,
ens vèiem —recordo—
ferotges, separats, envellits. On érem?

Quan jo era infant parlava
amb els esperits. Sabia que la gespa
eren els peus menuts i frescos de les fades;
una estesa de pedres, un aplec de nans
fent la becaina; un arbre, un gegant quiet
i bondadós que no negava mai un consell d’ombra
al caminant exhaust; cada cosa, en fi, gran o petita,
l’estoig que guardava un bri de fum de l’ànima del món.
Ara sé que tot és buit i de ningú com una frontera.