Tots els contes

Serà pels incendis, tanta flama voraç, un infern roig i negre, gutural, que arrasen els boscos i s’embranquen en un garbuix delirant pels penyals, l’illa sotmesa a la destrucció; serà per això que he pensat en Manuel Palmer. Gran llenyataire, que coneixia els corriols bosquetans i que, davant un foc, netejava ràpidament rases de brossa i encenia contrafocs que s’enfrontaven amb el principal, i acabaven anul•lant-se mútuament en un darrer, alt i inútil flamejar.

Les casualitats: vaig visitar també el jubilat sergent de la Guàrdia Civil, don Benet Ripoll. La seva antiga gota el té pràcticament retut, a la caseta del centre de la plana insular. S’està al costat del braser, escolta la ràdio i, per una finestra, dirigeix el conreu escàs i intens d’un hortet en el qual els tomàquets, els enciams, les mongetes i els alls s’ofereixen com un dels primers i més imaginatius —formes delicades, esclats de color, la qualitat polposa— goigs terrenals. I va venir de vacances, a més, Paco Palmer, el fill del llunyà Manuel, que viu a Brest, ciutat francesa, regentant un magatzem de vins. Jo havia estat, en aquella adolescència temerària i temorosa que tots vam passar, molt amic de Paco Palmer. Ho vaig ser després del desastre, quan el veia, al•lot ros, pacíficament alterada l’expressió, anar amb la seva mare, agafats de la mà, demanant feina per l’un i l’altra a la fabrica de gel, al terrissaire, a tots els sabaters… Paula, la dona, era alta, angulosa, i caminava dreta i serena. De dol.

Bé: reconstruiré el crim del Salobrar. Més enllà dels horts, a les antigues maresmes dessecades, hi ha, lluny del poble, tocant al litoral confús de canyissars i gavines, la zona del Salobrar. Segles enrera, van ordenar-la com una vasta salina. Encara hi queden algunes sèquies mig encegades, tires de carreus corcats que delimiten les restes d’uns estanys, un cobert enfonsat i unes grans rodes de fusta d’olivera borda, i ací i allà tolls de sal, quarsosa, pètria. I aquí hi vivia, dedicat a una feina lucrativa, Macià de Buja: caçava. El territori, marginal i frondós, atreia les aus de pas i les bestioles salvatges de pèl. El bujarró tenia un assortit important de xarxes, ceps, varetes envescades, i amb tot això capturava contínuament camallargs insòlits, la saborosa llebre, anguiles com el braç. De jove, a Montevideo, havia estat propietari d’un bordell. Deien que era un home ric.

Aprofitant unes casamates de la guerra civil, mig enfonsades a la sorra i en la dura terra argilosa, Macià de Buja s’havia engiponat un habitatge. Era un tipus baixet, molt gras, amb un sotabarba episcopal. Li agradaven els vasos de rom, a l’estiu amb unes rodanxes de llimona i a l’hivern tebis. Fumava en pipa, barrejant a l’aspre tabac d’estanc herbes aromàtiques… Deia que, a més, li servien per combatre l’asma.

Les coses, si creiem el sergent Benet Ripoll, que es va personar al lloc del succés al cap de poc d’haver ocorregut, van anar així. Macià de Buja, en la nit de tardor, s’havia abocat un vas de rom, i anava llançant mandroses glopades de fum. L’escopeta, una eina del setze, sòlida, devia guaitar-lo per un dels finestrons de l’oblidada fortificació. Va sonar un tret: el bujarró, atapeït de perdigons, devia caure. I van entrar dos encaputxats. Segurament a robar, atrets per la riquesa atribuïda al, en altre temps, celestí. L’un, amb l’escopeta fumejant a la mà. L’altre, amb una falç. El vell sagnava, siulant. Els emmascarats se li degueren acostar. Encongit Macià, de bocaterrosa, van intentar de donar-li la volta, quan el caçador, d’un bot insospitat i nerviós, brandant un martell va llançar-se contra un dels atacants. Li va descarregar en plena espinada un cop sec i fort. El cruixit sinistre va ressonar per l’estança. L’encaputxat va desplomar-se, gemegant. L’altre, àgil, va dibuixar un molinet amb la falç, que en la llum feble del petroli brillaria intensa i fugaç, com una bengala: i la va deixar caure sobre Macià de Buja i li va tallar el coll en rodó, d’un sol cop i net.

A la vora del mar, més enllà de les salines, hi havia el petit moll del Salobrar, on avui hi ha un hotel. S’hi estaven uns quants pescadors. En sentir el tret, van

decidir d’acostar-se al cau de Macià. Ningú no gosava ficar-se professionalment en el seu territori, i menys un caçador, però el de Buja no feia servir mai armes de foc… Ja de lluny van albirar, en la diluïda resplendor de les estrelles, com un encaputxat sortia de la casamata, arrossegant-ne penosament un altre. Els pescadors van cridar. Hi va haver uns moviments enèrgics en l’embalum dels assassins i l’un d’ells, el sa, va carregar l’altre al quadre de la bicicleta i, pujant-hi ràpidament, va emprendre la fugida.

El camí s’esmunyia pla, amb uns pendents curts i suaus. L’encaputxat pedalejava dret, arquejant el llom, i se sentia el tens xerriqueig de la màquina que, amb el pes doblat del ferit, anava fent ziga-zagues. L’estrambòtic conjunt en difícil equilibri semblava la desfigurada ombra d’un ninot, en la nit esfilagarsada. Els pescadors van entrar a la casamata. El cap de Macià de Buja havia anat a parar entre la cendra de la xemeneia, enfarinat de gris com una màscara estranya. El seu cos, rodanxó, expel•lia pel tronc del coll la sang a borbolls, d’un color carmesí. A fora, hi havia una bicicleta abandonada. I un pescador la va fer servir per emprendre la persecució dels fugitius, mentre els altres ho feien a peu, corrent.

Un altre pescador va dir després al sergent Ripoll que la respiració de l’encaputxat que pedalejava era com la d’un cetaci, profunda i agònica, mentre transportava el seu company gemegós. I els pescadors se li acostaven, en avantguarda el de la bicicleta.

S’apropava la costeta del Pou de les Dones, el pou misteriós amb una capelleta sobre el brocal i la tosca i borrosa pintura d’unes dones al frontis. Els pescadors veien perfectament que la bicicleta de l’encaputxat amb prou feines avançava, vacil•lava, i que en un moment donat el conductor en va baixar. Tot just emergia la primera claror lunar sobre el puig de l’Aigua. L’encaputxat va agafar amb tota cura el seu company ferit per sota el braç, el va recolzar contra el pou I diuen els qui els perseguien que se’l va estar mirant uns moments, mentre Ics queixes de l’altre eren desesperades.

El va mirar intensament i es tragué la falç del cinyell, la falç que per un segon va retallar-se brillant a la llum de la lluna, que va baixar ràpidament per clavar-se al bell mig del cor del ferit

Ja quasi arribaven els pescadors, quan l’encaputxat tornà a pujar a la bicicleta d’una revolada i amb nova empenta va reprendre la fugida. Continuaren perseguint-lo, però aviat els va agafar avantatge, i va desaparèixer en una cruïlla.

Al pou, l’altre emmascarat ja era cadàver. Van treure-li la caputxa, una mitja de llana gruixuda. Tenia els ulls dilatats, probablement en el darrer moment va endevinar la intenció del seu company. Es tractava del tallador de pins Manuel Palmer i també era seva la bicicleta abandonada abans. Al seu còmplice de la falç, però, no van poder trobar-lo, tot i la minuciosa investigació que va ser portada a terme i els interrogatoris, de vegades contundents, que hom va practicar als principals amics de Palmer «L’encaparrat va matar el llenyataire perquè, com que no podia emportar-se’l, va tenir por que el delatés», va treure’n com a conclusió don Benet, mentre manava al seu nét, un talòs que taral•lejava no sé què de Travolta, que em preparés un cistell amb unes albergínies, un parell d’enciams i el que hi hagués.

«Però no va ser així —em diu somrient Paco Palmer. No el va matar per por a la delació. Ja veuràs: la meva mare, quan es va casar amb el meu pare, em vídua. El seu primer marit havia estat carreter i va morir a conseqüència d’una caiguda del carro: aquest li va

passar per sobre i li va trencar la columna vertebral. Va morir uns mesos més tard, sempre enmig d’uns dolors terribles, per culpa d’això. I és per aquest motiu que la meva mare, quan va veure el pare d’aquella manera, amb l’esquena destrossada pel martell de Macià de Ruja, va comprendre que es repetiria la història, amb l’agreujant de la presó i tota la rècula. Però, insisteixo, allò que va impulsar-la primordialment va ser impedir que el pare tingués una terrible agonia. Si més no, així m’ho va confessar ja molt vella, alguns anys abans de morir. 1 jo la vaig creure.»

M’he quedat estupefacte, a la platja, on ens havíem trobat Paco Palmer i jo, He balbucejat: «La teva mare… però… » I el meu amic, somrient, com algú que està molt assossegat, en ama regió un no existeixen ni el bé ni el mal, continua dient: «És dar, la meva mare. Perquè ella era l’altre encaputxat que va acompanyar el meu parc a robar.»