Tractat de les maduixes

Hi havia al carrer del Tramvia —com generalment se’n deia del carrer de Jorge Juan, entre el mercat i el forn de Nadalet—, un quiosc. Vaig passar moltes hores de la meua vida fascinat, palplantat davant d’ell, mirant les portades violentes, acolorides, de diverses col•leccions. Especialment em veig dempeus, atònit, perplex, mirant i tornant a mirar un setmanari estès que duia un nu de dona. Era, aquella, una revista pseudo-científica, com se’n varen publicar tantes mesos després de l’arribada de la República. La revista, ho recorde bé, es deia Pentalfa. A voltes, també mirava les portades d’una col•lecció d’obres teatrals frívoles: «Teatro Frívolo» era el seu títol. Aquella casa no era, amb propietat, un quiosc: era fonamentalment ca l’herbolari. A poc a poc va anar evolucionant, un negoci va anar imposant-se a l’altre, i darrerament es va convertir en quiosc; però recorde, encara, que, simultàniament als diaris i les revistes, venien te, poliol, etc., en garbes menudes. Sobretot, aquell nu de dona a la portada de la revista setmanal o mensual, el recorde encara, i m’agradaria, ara mateix, de tenir-la, de fullejar-la. A ca l’herbolari, al quiosc, dit casa Conole, tenien un fill que va morir de mala seguida, em sembla: tocava el violí i es va casar amb una filla o amb una noia d’una tenda de vins que per aquell temps varen posar al costat de casa Pons, davant de l’Olympia, al costat, també, de casa Badelles. La vídua, la vaig veure, sempre molt aspra, o molt farta de la vida, el temps de la guerra. Un dia va desaparèixer, no sé com. A poc a poc, també varen anar esfumant-se els elements de la casa de les revistes. El marit, l’amo del negoci, era petit, amb un guardapols. Anunciava els diaris pels carrers cridant: únicament les victòries republicanes. Aleshores, els seus crits arribaren a ser estentoris. En especial, cridava fort als carrers on hi havia gent de dreta. En concloure la guerra, hom va dir que havia tingut algun «disgust». No va passar res, però. Els primers mesos d’acabada la guerra, el recorde vell darrere el taulell, mut a la força, immensament fotut. Aquest silenci, aquesta actitud seua, em va donar, més que no cap altra cosa, la mesura tràgica del que havia ocorregut fatalment. Les dones anaven i tornaven, al matí, al mercat, amb les cistelles a l’anca.

A la Diputació provincial, el «docte» funcionari que s’encarregava d’aquestes coses va donar, erròniament, un paquet meu de versos, La clau que obre tots els panys, que fou premi de poesia de l’entitat, dintre del termini legal, a la impremta. Però va calcular, equivocadament, els versos, que eren, en la seua gran majoria, dels de catorze síl•labes, i a la impremta el varen començar a «picar» sense esmenar l’errada. Un dia em varen donar un grapat de proves. Vaig començar la tasca de fer correccions. Jo recorde, ara, que vaig començar aquesta correcció al nostre pis de Josep Carsí. Un dia vingué el meu pare a casa. El meu pare era analfabet. Mentre jo pugnava per fer les correccions, ell, el meu pare, era al meu costat, a la taula del menjador. Em mirava, jo crec que amb un cert orgull. La meua dona li va posar una copa de conyac. Se’l bevia a poc a poquet. Definitivament, vaig desistir de continuar la correcció. Allò era una selva completament inextricable. Passarien anys abans que el llibre, compost degudament—per segona vegada—, arribàs a sortir al carrer. Però jo vull evocar el meu pare, al meu costat, a la taula del menjador, assegut en un balancí de boga, mirant-me i bevent de la seua copeta, discretament, a poc a poquet, mentre jo fullejava aquelles proves. Potser és, per la meua banda, i per ocultes raons, un excés subjectiu: una debilitat.

He viscut la meua infantesa a tres cases de la darrera porció del carrer de l’Obispo Muñoz, abans carrer Nou: aquella que va des de la carretera de Llíria —o, com sembla que li varen posar de nom, en acabar la guerra, carrer de Navarra— fins al mateix ajuntament: al número 82, un primer pis, on vaig néixer; després, la planta baixa del número 78; i finalment, en vespres o en plena guerra civil, enfront, al número 97, també la planta baixa, que havia estat, abans, col•legi d’una certa anomenada, dirigit per una estranya senyora Eulàlia, amb una germana seua, i, més tard, residència d’una tenebrosa família, la qual freqüentava bastant un orb del meu poble, Vicentet, el de la Pinzell, una dona que venia caragols, al mercat, i que, un dia, anant justament al mercat per la voravia d’enfront del forn del Nadalet, va veure, a terra, un tros de cervell del meu avi.

Mai no me n’he preocupat, dels assumptes que toquen, de lluny o de prop, els temes vagament genealògics. No vaig, per aquesta drecera, més enllà dels meus avis, i encara, això, ho faig treballosament. Els meus avis paterns, que eren de l’horta, es deien Salvador Andrés no-sé-què-més i Elena Andreu tampoc-no-sé-què-colló-més. Per la banda materna, el meu avi es deia Manuel Estellés Sancho —aprovat, doncs— i la meua àvia Presentació Muñoz Suay. Del meu avi patern hi havia una característica que té, encara, una certa perduració consolidada: li agradava, i molt, beure, com a la seua muller, i a més a més —una altra característica que sembla que ha fet arrels— era coix d’una cama. «El coixet», li deien. Tenia, també, molt mala hòstia. Potser era petit, escandalós, cridaner, de trompes barates i sorolloses, de sortir del cafetí amb massa càrrega alcohòlica, i sortir-ne bufat, pietosament empès pel botiguer, o un company, a la miserable i estrellada nit de l’horta. Treballava a la «Granja», de Burjassot, i era un home tan enèrgic com arbitrari. Un dia va beure més del que podia suportar el seu cos, aleshores, i va caure en una sèquia que passava plena d’aigua: pocs dies després del modest esdeveniment, moria. L’avi matern es dedicava als forns, i va tenir una desastrada i heroica mort, a la boca del forn d’un germanastre seu.